"Quàntica" al CCCB

El CCCB de Barcelona presenta fins al 24 de novembre del 2019, Quàntica. Que la ciència i l’art tenen molts punts en comú és una obvietat. Ambdues formes de coneixement s’interessen tant pel que comparteixen com per allò en què difereixen. En la comprensió i en la intuïció es troben les seves principals divergències. El científic és capaç de comprendre sense necessàriament haver intuït; per contra, l’artista pot intuir sense la necessitat d’haver comprès. Per fer-ho, probablement necessita distorsionar la realitat i construir una metàfora amb la qual intuir allò que pot no comprendre i que no cal que existeixi en la naturalesa. Distorsionant o no la realitat, ciència i art coincideixen en la necessitat de revelar la veritat, si més no, d’apropar-nos-hi. L’exposició Quàntica. A la recerca de l’invisible es proposa contribuir a la comprensió dels principis de la física fonamental a través de les aportacions de científics, divulgadors i artistes. Partint de la premissa de la física quàntica, la mostra descriu una realitat present al món sensible que resta oculta als nostres sentits i ens convida a explorar, des d’una mirada crítica, els nous paradigmes de la ciència moderna. El filòsof presocràtic Demòcrit d’Abdera (segle IV aC) fou el primer a postular que tota matèria està composta per petits elements indivisibles que ell mateix anomenà “àtoms”. “El coneixement verdader i profund és el dels àtoms i el buit, perquè són aquests els que generen les aparences, allò que percebem, allò superficial”, sentencià. Tot i els més de dos mil anys transcorreguts, no va ser fins fa cent anys que s’esdevingué una de les majors revolucions científiques: la física quàntica. Tota la matèria que ens envolta està feta d’àtoms, també el nostre cos, unes partícules que en emmagatzemar energia desprenen una gamma cromàtica concreta. I per què aquests i no d’altres, es preguntaren? Malgrat la seva etimologia i contràriament al que s’havia pogut intuir, el científic J.J. Thomsom demostrà a finals del segle XIX, que l’àtom no era indivisible, sinó que contenia partícules lleugeres de càrrega negativa, els electrons. Més tard, en el primer terç del segle XX, algunes de les ments més excepcionals de la ciència moderna –tals com la d’Albert Einstein, Niels Bohr o Werner Heisenberg, entre d’altres– formularen la teoria que canviaria la nostra noció de realitat. En paraules de Mònica Bello –cocomissària de la mostra juntament amb José Carlos Mariátegui, amb l’assessorament del físic José Ignacio Latorre–, “a nivell subatòmic existeixen altres lleis que governen les formes més internes de la matèria, les partícules fonamentals”. La teoria quàntica apunta de què estan fets els pilars d’un món invisible, que “no són tan sòlids ni tan clars com s’havia imaginat fins al moment”. En la contemporaneïtat, les teories quàntiques proposen un nou sistema en què l’estranyesa i l’aleatorietat semblen imposar-se. La ciència moderna ens convida a capbussar-nos en una perpètua i il·limitada xarxa de coneixement on l’exploració del nostre entorn ens ha dotat d’una nova consciència que troba en la intersecció del pensament científic i humanístic la seva font d’inspiració. Amb tot, de nou Bello assenyala les dificultats de l’ésser humà a l’hora d’accedir a certes esferes de la realitat a través de l’experiència directa. En paraules de l’astrofísic Roger Malina, “els humans no estem gens dissenyats per comprendre l’univers en què vivim, els nostres sentits filtren i deixen de banda la major part dels tipus d’energia que assoleix el nostre cos, desenvolupem idees i intuïcions basades en l’experiència sensorial dels fenòmens en la nostra pròpia escala física i temporal, i tanmateix la ciència obté gairebé tot el seu coneixement de la mecànica quàntica a partir dels instruments científics, no pas dels nostres sentits”. A la imatge, Yunchl-Kim. Cascade. Mark Blower.