Can Quitèria, seu del Centre Grau-Garriga d'Art Tèxtil

Hi havia un temps en què tot estava per fer i tot era possible. Llavors, les polítiques institucionals arribaven d’hora, obeïen a una planificació creada d’acord a uns ideals de país i proposaven una transformació real i harmònica de la societat i de l’economia. I no cal anar ni gaire enrere ni gaire lluny. A Catalunya , la quasi dècada que transcorre entre 1914 i 1923 pot emmarcar-se en un d’aquests períodes fecunds, coincidint amb el govern de la Mancomunitat, un ens de caràcter administratiu que agrupava les quatre províncies catalanes. Tot i tenir unes competències molt delimitades, la mancomunitat va treballar dissenyant i desenvolupant un model de país modern i sostenible d’acord als ideals noucentistes de l’ordre, la mesura, la civilitat i el progrés, inspirats en els cànons del classicisme. D’aquesta època són, per exemple, la construcció de diverses infraestructures de comunicació, la creació d’una admirable xarxa de biblioteques encara vigent avui dia, la modernització agropecuària del camp català, la instauració d’una formació tècnica i industrial o la proliferació de les escoles d’arts i oficis.
En aquest context de construcció col·lectiva i també de prosperitat econòmica, l’any 1920, l’artista Tomàs Aymat instal·la a Sant Cugat del Vallès la primera indústria de catifes nuades a mà i de tapissos de lliç de tot l’estat espanyol. Aymat venia de París i de Madrid, on s’havia format en alt lliç a la manufactura dels Gobelins, a la rive gauche de la ville lumière, i en nuat a mà de catifes a la Real Fábrica de Tapices de la capital espanyola. Aymat tenia el know-how i l’administració li oferia totes les facilitats. La resta ja ha fet història perquè és gràcies a aquest personatge, i a d’altres que després l’han succeït, que avui Sant Cugat s’erigeix com a capital de l’art del tapís.

El Museu del Tapís de Catalunya. Tot això ja va posar-ho en valor l’ajuntament de Sant Cugat l’any 2003, quan va reconvertir la casa Aymat –que va tancar el negoci l’any 1981– en el Museu del Tapís de Catalunya. Ara, però, el tapís s’ha fet més gran i el municipi vallesà obre les portes d’un nou equipament llargament esperat: Cal Quitèria, dedicat a una figura imprescindible i cabdal del tapís contemporani, el santcugatenc Josep Grau-Garriga (1929 – 2011). Format en dibuix i pintura a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, l’any 1957 Josep Grau-Garriga entra a col·laborar a la manufactura Aymat, regentada ja per l’empresari Miquel Samaranch. Després de diversos viatges a França per aprendre del mestre Jean Lurçat, qüestiona l’abecedari creat i aposta per donar una nova importància a la matèria. Considerat un dels impulsors principals de la revaluació del tapís com a recurs expressiu de primer ordre de l’art contemporani a nivell internacional, l’obra de Grau-Garriga forma part actualment de les col·leccions dels museus més prestigiosos del món, entre els quals, el MOMA (Nova York), el Museo de Arte Rufino Tamayo (Mèxic D.F.), el Muséé Moderne de la Ville de Paris o el MACBA.

Cal Quitèria. Des del 17 de març de 2019, Cal Quitèria és el Centre Grau Garriga d’art tèxtil i contemporani i neix amb la missió de ser un centre d’art actiu destinat a la promoció de l’obra de l’artista que li dóna nom i també a la difusió i coneixement de l’Escola Catalana del Tapís i de l’art tèxtil en tots els seus corrents internacionals. Cal Quitèria s’obre al públic amb l’exposició “Cent anys del Tapís a Sant Cugat”, comissariada per la historiadora i crítica d’art Pilar Parcerisas, qui també s’ha encarregat del projecte global de museïtzació. A partir de la mostra d’una setantena d’obres d’art tèxtil i estructurada en set àrees, l’exposició narra aquesta interessant història de connexió entre el municipi de Sant Cugat i l’art del tapís. Així, es comença pels antecedents a l’inici del segle XX; es passa al període de 1920 a 1944 amb la història de Tomàs Aymat i el Noucentisme; a l’Art Decó i al racionalisme; a la creació de l’escola catalana del tapís i la seva renovació i a la creació d’un llenguatge propi a gràcies a Josep Grau-Garriga. Finalment es proposa també un recorregut per l’art tèxtil contemporani, fent especial èmfasi en la reivindicació de gènere que fa aquesta disciplina artística, gràcies a figures com Elsi Giauque, Magdalena Abakanovicz, Jagoda Buic o Sheila Hicks. Aquesta última àera no oblida l’empremta del treball de Maria Teresa Codina, filla adoptiva de Sant Cugat, que ja el 1958 traça una via experimental, elimina la trama i les obres esdevenen reversibles i transparents.

Equipament de referència. Cal Quitèria neix per convertir-se en un equipament de referència únic a Catalunya i a l’estat espanyol i pretén assolir un reconeixement a nivell internacional. Els objectius complementaris del centre són la formació, la recerca, la creació i l’educació a l’entorn de l’art tèxtil contemporani i disposarà d’una programació d’activitats especial. D’aquells temps –certament idealitzats– en què tot estava per fer i tot era possible, avui en recollim nous fruits. El tapís no només ha estat una font econòmica d’aquest particular sector productiu sinó que, anys després, acabat el període d’activitat empresarial, continua aportant riquesa a Sant Cugat, la riquesa immaterial de conèixer i descobrir: aprendre per comprendre millor la complexitat del nostre món.

A la imatge, el centre Grau-Garriga.