Josep Maria de Sucre a la Fundació Arranz-Bravo

Josep Maria de Sucre (Vila de Gràcia, Barcelona 1886-1969) és una de les figures més enigmàtiques de la història moderna de l’art català. Crític d’art, escriptor i pintor, simpatitzant de l’anarquisme i els moviments d’avantguarda, la seva trajectòria ha estat tan desconeguda pel gran públic com valorada per historiadors i crítics. La Fundació Arranz-Bravo ret un homenatge a aquest artista amb la mostra Josep Maria de Sucre, a la memòria, que es podrà visitar fins al 18 de novembre. Aquest homenatge va anar precedit del que li van dedicar l’any passat el Centre d’Estudis Graciencs –en la commemoració del 125è aniversari del seu naixement– i del que es va celebrar al Palau Moja, ara fa nou anys, sota la direcció de la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs. L’exposició explora els trets més característics de l’obra de Sucre a partir de cinc homenatges artístics proposats per dues generacions de diferents creadors: la del Maig del 68, amb obres d’Antoni Llena i Arranz-Bravo, i la d’artistes emergents que han exposat a la fundació, com ara Miquel Gelabert, Martí Cormand i Diego Tampanelli. Les seves obres dialoguen amb deu dibuixos de De Sucre, tots inèdits, provinents de les col·leccions d’amics de l’escriptor, com per exemple el pintor i orfebre Jaume Mercadé i el mateix Eduard Arranz-Bravo, gran admirador de De Sucre. Per Albert Mercadé, director artístic de la Fundació Arranz Bravo, “tot i fer més de quaranta anys de la seva mort, tot i no haver-se reivindicat com a pintor fins als seixanta anys, tot i haver estat desatès per la seva generació –que fou la generació de Miró, d’Artigas, de Dalí o de Picasso–, malgrat tot això, els seus retrats ínfims i espectrals han suscitat un estrany magnetisme entre les diferents promocions d’artistes i intel·lectuals catalans”. Josep Maria de Sucre és l’autor d’una obra petita en dimensions i discreta en presència però, com escriu Àlex Mitrani al text del catàleg, “carregada d’una mena d’inspiració atàvica i, sovint, d’una força secreta i inquietant”. A la imatge, detall de "MGxDS 15", de Miquel Gelabert.