El futur de l'art en un món de retallades i indústries culturals

L’art no salva vides, però les millora. Aquesta asseveració pot ser més o menys compartida en funció del moment històric, social i econòmic. En els últims anys, tots els fulls de ruta han assenyalat la direcció cap a una major professionalització en aquest sector, que porta implícita una major eficàcia i estandardització. Bona prova d’això ha estat la proliferació de tallers professionalizants: confecció de dossiers professionals, cursos d’anglès per a artistes, etc. Res a objectar, sempre que aquestes eines de comunicació no siguin l’objectiu principal, sinó l’acompanyament d’un treball i d’un discurs artístic previs. Perquè l’art no és una indústria cultural i, si vol ser-ho, el preu a pagar és potser massa alt. L’art s’assembla més a una activitat de laboratori, de recerca, de prova i error, que de llançament de productes ja empaquetats i d’espectacles a punt de consumir. L’art treballa amb l’inesperat i amb el no saber com reaccionar. Quan anem al cinema a veure una pel·lícula de gènere, sabem per endavant certs codis i certes dinàmiques, en art no sempre sabem què ens trobarem i mai acabem d’estar segurs de com hem de reaccionar. I això es pot constatar en els gestos més senzills: quan assistim a una representació teatral (no importa si és La vida és somni o teatre experimental), com a espectadors, sabem que al final aplaudim els actors. Quan assistim a una performance artística sempre hi ha un moment de dubte, abans de decidir si hem d’aplaudir o no. El rol independent i anticonvencional de l’art es podria exemplificar amb Pippi Långstrump, el personatge de ficció creat per Astrid Lindgren. L’esperit de contradicció de Pippi, present fins i tot en les seves trenes i en la seva idiosincràtica manera de vestir i de viure, és un festival de creativitat, imaginació i independència que sovint xoca amb la resta de la societat i que, alhora, obre a noves experiències els seus conservadors amics, Tommy i Annika. L’art és una pràctica que rau en la individualitat, en les obsessions personals i en la possibilitat de generar conflictes o relacions crítiques amb les seves formes. D’aquesta manera és capaç de generar un coneixement que va més enllà de paràmetres estàndards i insisteix en la diversitat i la diferència. L’objectiu: plantejar qüestions, marcar interrogants que permetin observar i qüestionar les coses des de perspectives renovades. Encara que les perspectives objectives no semblen gens favorables per al futur de l’art: retallades, apujada de l’IVA i l’IRPF, recessió. Qüestions bàsiques com ara la sanitat o l’educació comencen a estar desateses, de manera que la necessitat de l’art sembla molt més relativa. Però, per això mateix, ha de continuar sent el detonant per despertar consciències i per apuntar cap a altres possibilitats de pensament i d’acció. Més que mai, l’art és una necessitat absoluta i la seva pràctica, una manera de resistència. A la imatge, detall de "Bliz-aard Ball Sale" de David Hammons.