L'efecte mirall de Jordi Alcaraz al Museu de Montserrat

El Museu de Montserrat presenta del 7 de juny al 7 de novembre del 2019 una exposició de Jordi Alcaraz. Llibres sense entranyes, miralls imprevistos i marcs antics sortegen les parets de la Sala Daura del Museu de Montserrat defugint la manta de metacrilat que tot ho vol abrigar des de la transparència i la liquiditat. Aquesta matèria fulgent que serveix per a tot “algú ens l’ha descrit entre dents com una cosa secreta que no convé gens de divulgar perquè encara no se’n coneixen els límits” i que, en l’univers creatiu de Jordi Alcaraz (Calella, 1963), persegueix i engoleix la resta de materials per convertir-se en part integrant i protagonista de l’obra. La mostra que es fa al museu montserratí, comissariada per Bernat Puigdollers, aplega una selecció de les darreres creacions de l’artista que sembla que miri el món a través de la transparència, la subtilitat i la fragilitat dels materials. Els elements que protagonitzen les obres, com ja és habitual en el seu univers creatiu, es repeteixen una vegada i una altra, incansables, com ho fan les notes en una partitura en forma de taques negres que bombardegen sense descans. Substituint les notes musicals Alcaraz utilitza llibres, filferros, cartons, miralls, resines, fustes o pigments que colpegen una partitura verge component una sonoritat harmònica que, tot i els filferros punxants o les ferides del vidre, ens arriba en forma de música eurítmica i suau. Un seguit de llibres sense rastre de tinta a les seves pàgines se’ns obren al davant dels ulls, sols i sense servir-se d’unes mans que els ajudin. Valents, exhibeixen el que no tenen al seu interior, com si els haguessin buidat les entranyes. La manta de metacrilat ressegueix els seus cossos desentranyats encapsulant-los, protegint-los i, potser també, ofegant-los. La manta s’ondula tímidament com una superfície aquosa i projecta al damunt de les pàgines verges ombres tímides que desapareixen quan arriba la nit al museu i és així com el llibre s’escriu i s’esborra mitjançant un joc quasi imperceptible d’ombres. Ben aviat, contraposant-se a la virginitat dels llibres precedents, unes taques de tinta feta de resina de polièster atacaran noves pàgines amb l’agressivitat del poder sagnant de l’escriptura. Totes les paraules esborrades en les obres anteriors s’hauran unit per formar una gran taca humida que regalimarà al damunt de nous llibres, suports i marcs. Tinta convertida en taca fosca, com aquella que deixava un bolígraf mal tancat a la camisa d’algun pare. La gran taca de paraules es mostrarà sense complexos a l’espectador, que haurà de pescar en la profunditat de la bassa negra les lletres, paraules i frases per a convertir-les en idees, conceptes i arguments. Nosaltres, espectadors, esgotats després d’un recorregut que crèiem relaxant i que a mesura que avançarà l’exposició sentirem més feridor i angoixant, arribarà un moment en què, entre llibres, taques i elements punxants rebrem, com un cop de puny a la panxa, el reflex de nosaltres mateixos en un mirall. La nostra imatge, deformada per les mateixes ondulacions que projectaven ombres sobre els llibres de l’inici, se’ns apareixerà inesperada, i pregarem perquè la nit arribi de pressa al museu.