Concepte i matèries en l'obra de Francesc Torres Monsó

Enguany es commemoren els noranta anys de l’artista Francesc Torres Monsó. Després de setanta anys de producció continuada, Torres Monsó manté la sensibilitat perenne per explorar la plasticitat clàssica, però plenament integrat en la subjectivitat en la qual sempre i des de sempre acaba l’art. En Francesc Torres Monsó neix a Girona el 1922. Amb perspectiva històrica i amb inquietud formal creadora, aquesta data de naixement li ha permès trobar-se present, sota diferents estats de consciència, en totes les innovacions estètiques del que s’han anomenat segones avantguardes. La seva sensibilitat ha transitat des d’un cubisme constructiu i expressionista a l’informalisme, l’art del compromís social, polític i/o popular (en altres àmbits conegut com a art pop), un neodadaisme, l’art cinètic, la necessitat de reaccionar i comprometre’s de nou amb la subjectivitat, dita en el seu moment art salvatge i finalment, però no menys important, l’art conceptual, aquella expressió plàstica al límit de la plasticitat clàssica, però plenament integrat en la subjectivitat en la qual sempre i des de sempre acaba l’art: la manifestació de la subjectivitat, sigui adequada, adient o pertinent amb els gustos formals de cada circumstància, però subjectivitat que acaba expressant el que l’artista des de la seva especial plataforma d’observador amb capacitat representativa formal és capaç de concretar amb unes formes o unes paraules o amb la conjunció sensible d’ambdues aportacions. Aquesta ha estat la trajectòria de Torres Monsó i aquesta és la seva successiva producció plàstica a través dels seus setanta anys de producció continuada; amb un ingredient més, encara, de col·laborador formal de les accions i presències formals públiques a Catalunya i de la presentació continuada també de les seves expressions estrictament subjectives que només li interessen, a ell i a aquells amics, coneguts o amateurs de l’art interessats per l’art entès com a expressió subjectiva dels sentirs pregons de la personalitat de l’artista de cada poble en especial –pel cas Catalunya– i de la humanitat en general. Però ara anem a l’especificitat de la seva obra, als ingredients, motivacions i impulsos que l’originen i la conformen; Torres Monsó és un escultor –ell sempre ha entès que l’art decididament havia d’ocupar materialment l’entorn en què es mostrava i s’instal·lava– que d’antuvi ha reunit els tres condicionants bàsics de l’escultura: espai, materials i concepte. I precisament per aquest ordre: primer saber quin espai cal evidenciar, posar de manifest, de qui, de què o de quina funció la forma a crear ha de ser expressiva o representativa. Tot seguit, Torres Monsó es planteja la qüestió següent, sense la qual la seva acció podria ser qualsevol altra cosa però no seria escultòrica: els materials, quins són els materials, els suports més adequats per construir, per constituir aquell complex formal que ha de ser, en general, una obra d’art i, en especial pel seu cas, una escultura. La seva producció escultòrica ha recorregut tot el camp i àmbit de suports possibles de materials i s’ha servit dels més adients per assolir les expressions-representacions desitjades: pedres i/o marbres de tots tipus i qualitats, ferros, fustes, metalls, plàstics, metacrilats, papers, gomes i combinats o tractats segons convingui en fosa, muntatge, encaix, bufador o la manualitat escaient i oportuna, sense abandonar, si cal, l’opció de l’art corporal ni menystenir, si ho creu convenient, el color o la coloració que pensi que és la més adient. En tercer lloc, el concepte, que potser és en la seva darrera etapa el que apareix més netament com a guia i estructura de l’obra; però la inquietud que implica o al·ludeix, implícitament o explícita, és present en gairebé totes les seves creacions. Precisament aquest és un dels trets més fonamentals i bàsics de la seva producció, sigui per a monuments públics, per a espais privats, per a la intimitat de la llar o per al goig exclusiu de la possessió d’un objecte amb dimensió estètica. En aquest sentit he d’explicitar que Torres Monsó és un dels més radicals artistes conceptuals nostres. Desenvolupem tanmateix algunes d’aquestes connotacions de la seva obra. El tractament de l’espai: Torres Monsó no l’executa en abstracte, com un complex de tres dimensions limitadores amb precisió de l’objecte tractat i representat. La seva obra en escultura, el que el seu projecte escultòric inclou, admet en el seu formalisme el desenvolupament en el temps; és un espai-temps. Si agafem qualsevol de les seves obres, de tots els temps i amb més o menys intensitat (en relació amb el concepte creador determinant en les circumstàncies socials precises de la creació), verificarem que l’obra no hi és com un fetitxe inalterable, sinó que cerca, vol la relació amb qui l’observa, demana ser utilitzada temporalment, ser compresa i interpretada des de la motivació que n’impulsà la creació. És per això que les seves obres són actives, que allà on són emplaçades, o exerceixen el fet de comunicació, hi són vives, impulsen la captació i l’ús dinàmic. Amb les obres de Torres Monsó hom juga, les penetra, hi dialoga, les sent estàndard i les sent personals, iròniques, simbòliques. Amic Francesc, moltes gràcies pels plaers estètics, conceptuals i polítics que m’has proporcionat. A la imatge, Maquetes (Foto Ferran Giménez).