Entrevista a Bernardo Laniado-Romero, director del Museu Picasso

Bernardo Laniado-Romero (Guayaquil, Equador, 1964), al capdavant del Museu Picasso de Barcelona des del mes de març, aspira a fer del museu un centre de referència mundial sobre Picasso. El nou director es proposa fer un estudi en profunditat de les obres de les diferents col·leccions. Bernardo Laniado-Romero va completar la seva formació a l’School of Arts and Sciences de la Universitat de Nova York, ciutat on va començar la seva trajectòria professional treballant en el Departament de Pintura Europea del Metropolitan Museum of Art de 1985 a1990 i a la Biblioteca de la Frick Collection. Fou director del Museu Picasso de Màlaga entre el 2004 i el 2009. Ha dit que treballarà en una línia de continuïtat respecte dels directors anteriors. Quin serà l’enfocament? Maite Ocaña va fer importants exposicions i també importants associacions amb institucions internacionals. Es va fer una molt bona feina. I Pepe Serra va continuar aquesta línia, amb les aliances amb l’Institut d’Art Sterling i Francine Clark de Williamstown, a Massachusetts i l’exposició de Picasso davant Degas, un projecte d’Elizabeth Cowling i Richard Kendall, o la més recent del projecte de Marilyn McCully, amb el Museu Van Gogh d’Amsterdam. Són treballs de continuïtat. Ho farem també amb el Museu d’Art de Cleveland aquesta tardor, i amb una altra institució internacional que encara no podem avançar. Fa poc em van proposar una exposició d’un museu americà, un museu monogràfic d’un artista important. I jo em vaig demanar, aquest artista va mirar Picasso o es tracta simplement de fer un exercici intel·lectual sobre dos joves genis del segle XX? Perquè això ja es va fer molt en la dècada passada. Li interessa, doncs, una determinada manera d’apropar-se a Picasso? A mi el que m’interessa és el que no s’ha vist. Tot i que hi ha molta gent que diu que sí, no s’ha vist tot. L’any que ve organitzem una exposició d’autoretrats de Picasso. Val a dir que no és com Kandinski, que va escriure i teoritzar extensament sobre la seva obra, Picasso en va dir puntualitats. Llavors, hem de buscar claus, i aquestes les trobem als dibuixos i als quaderns. El nostre deure com a institució monogràfica picassiana és estudiar l’artista en el marc de la nostra col·lecció i trobar mitjans per difondre el que trobem. A través d’exposicions i de publicacions, i no solament publicacions tradicionals Gutenberg, sinó també publicacions noves, digitals. Volem treballar per esdevenir un centre de referència picassià. Primer haurem de canviar tota la pàgina web. Però per fer tot això necessitem la independència que ens donarà la fundació. Es recuperarà el nivell d’investigació sobre Picasso en relació amb altres països? És una bona pregunta. Em mato preguntant aquí als professors picassians: teniu estudiants que estiguin fent tesines sobre Picasso? Sembla que Picasso no interessa als alumnes. Però parlo amb els meus col·legues anglosaxons i estan encantats amb els estudiants. Hauríem de mirar per què passa, per què a Harvard, a IFA, a Nova York, on vaig estudiar jo, hi ha gent estudiant Picasso. Potser cal un canvi de xip a la universitat, podem anar junts i fer que s’ofereixin cursos. Jo he tingut l’oportunitat d’estudiar Goya i grans mestres en directe, i crec que és la millor manera. Estem treballant en un projecte iniciat per Pepe Serra, i en el qual jo col·laboro des del primer moment, sobre la influència de Picasso després de la seva mort en l’art contemporani a tot el món posterior a Picasso, amb el comissari Michael Fitzgerald, per la primavera del 2014. I com compatibilitzareu aquesta tasca d’investigació amb el més del milió de visitants anuals del museu? De moment estem gestionant les cues. Sabem que això genera queixes i hi buscarem solucions. Però ara, encara que a certes hores les sales estan plenes, pots veure les obres i gaudir-ne. Això és per mi respectar el públic i respectar les obres. Hem de gestionar els horaris i la nova web ens ajudarà a fer un pas més. La Nova Fundació, pel 2013? Pel gener. És el moment de tenir un diàleg tranquil de cap on va el museu. La Fundació donarà l’agilitat que cal. Programàticament no tant, però tindrà una gran repercussió en la gestió de l’edifici, els públics, els diners, els fons... Donarà més independència? Sí, i sobretot la responsabilitat de fer-ho tot d’una manera molt més transparent i de ser molt més conscients de cada cosa que fem i de com la fem. Quins projectes marquen la nova línia del museu? Estem celebrant el trigèsim aniversari de la donació de la col·lecció de ceràmica que va fer Jacqueline, que feia uns 20 anys que no es veia. I per primera vegada publiquem el catàleg de la col·lecció ceràmica, amb un estudi a fons dels comissaris, Marilyn McCully i Michael Raeburn. I un fantàstic text de Margarida Cortadella, la bibliotecària del museu. Sabíem que Trinidad Sánchez-Pacheco n’havia organitzat una gran exposició i que Jacqueline, en la inauguració, es va girar cap al llavors alcalde Narcís Serra, i li va dir: “Aquestes obres que fins ara eren meves ara són vostres.” Tot això surt a la llum. És el primer d’una sèrie de catàlegs que publicarem sobre les col·leccions. Claustre Rafart està ja catalogant la d’obra gràfica. Farem els quaderns de dibuix, la important col·lecció de dibuixos preparatoris, les col·leccions de pintura i la de dibuixos. M’agradaria poder acabar aquesta tasca al capdavant del museu. És la feina que s’ha de fer. No són treballs tan vistosos però són fonamentals. Reyes Jiménez, de restauració i conservació preventiva, ha presentat un estudi d’investigació brillant, i Sílvia Domènech, de l’arxiu, també. Amb Anna Guarro treballem en un programa educatiu nou... L’alcalde Xavier Trias parla de la Barcelona de Gaudí i de la Barcelona de Picasso. No som un museu més, som el Museu Picasso de Barcelona, i això és una gran responsabilitat, de la qual tots aquí som conscients. Foto: Xavier Torres-Bachetta.