Pablo Palazuelo, l'espai poètic de l'escultura a la Fundació Godia

Dissortadament no és gaire habitual veure a Barcelona l’obra de l’escultor i pintor madrileny Pablo Palazuelo (Madrid, 1915 - Galapagar, Madrid, 2007), tot i la seva àmplia trajectòria creativa, ja que, a banda de la retrospectiva que es va fer al Macba, que va coincidir amb la seva mort i que per tant va servir d’homenatge pòstum, i d’algunes  exposicions individuals en galeries, cas de la Maeght dels anys 70 i 80, la Carles Taché (1987) i la Joan Prats (1997 i 2003), el públic barceloní no ha pogut gaudir del treball d’un dels principals escultors abstractes del nostre país. Ara, la Fundació Francisco Godia, a través de quasi un centenar d’obres entre escultures, dibuixos i maquetes, ens aproxima al món tridimensional de Palazuelo. Gràcies a la Banca March, com a entitat organitzadora, i amb la col·laboració de col·leccionistes privats i de la mateixa fundació de l’artista, el públic ha pogut retrobar-se de nou amb  un “llenguatge plàstic que va passar del pla bidimensional, propi de la pintura, a expandir-se a la tridimensionalitat de l’espai escultòric”, tal com assenyala el comissari de l’exposició, el catedràtic i crític Javier Maderuelo, i que porta com a títol Palazuelo: línia i pla a l’espai. Palazuelo va estudiar arquitectura a Madrid i posteriorment a Oxford. Possiblement aquest interès per l’arquitectura hagi estat essencial per dedicar-se a investigar i experimentar amb la construcció de l’espai. Primerament ho va fer a través de la pintura, i les seves obres inicials van ser considerades neocubistes. Però va ser amb motiu d’anar-se’n a viure a París, l’any 1948, que es dedicà plenament a la pintura abstracta. Uns anys més tard, a mitjan 1954, sent interès per l’escultura; possiblement la seva relació amb Chillida i Sempere, els quals va conèixer a la capital francesa, hi va tenir la seva influència. La pintura i l’escultura les ha anat conreant alhora, ja que totes dues li ofereixen diferents  maneres d’entendre la bellesa vital que dóna l’exploració del coneixement. Les composicions de Palazuelo aparentment semblen senzilles, sobretot per la manera de plegar i retallar els materials, que, en ser mal·leables, cas de l’acer corten o les xapes de zenc, donen aquesta sensació en l’aspecte visual. Les peces que s’exhibeixen a la Fundació Godia abracen diversos moments creatius de l’artista, en els quals advertim com els elements geomètrics que apareixen són  més  flexibles i dinàmics. El moviment i el ritme compositiu, gràcies a la línia, també doten de significat la seva obra. Juntament amb la pintura i l’escultura, el dibuix és essencial per entendre el seu treball, ja que és el germen del seu llenguatge plàstic i on es desenvolupen les idees que després plasmarà damunt la tela o el metall; és on apareixen els plans, les línies, els buits, els ritmes o els moviments, tot allò que tingui vida pròpia i on allò espiritual s’aproxima al món físic, o sigui al món terrenal. Com el mateix artista assenyala: “La mort és en realitat una transformació d’altres formes de vida.” L'exposició es pot visitar fins al 6 de gener del 2013. A la imatge, "Paisaje III" de Palazuelo.