Arnau Puig, des de sempre fins al Premi Nacional de Cultura 2012

Llucià Homs, Director de Promoció dels Sectors Culturals. ICUB. Ajuntament de Barcelona i màxim responsable de La Virreina, Centre de la Imatge ha escrit, amb motiu de l'homenatge a Arnau Puig, aquest article publicat en el número especial de la revista bonart. No recordo el dia concret que el vaig conèixer. Tinc la sensació que sempre ha estat allà. No n’estic gaire segur, però crec que va ser en la inauguració de la mostra Informalisme a Catalunya al Santa Mònica, a finals dels anys vuitanta, quan jo estudiava dret a la Universitat de Barcelona. L’havia llegit i sabia el protagonisme que tenia dins del moviment de Dau al Set. Un moment de la història de l’art català que aleshores em tenia totalment seduït. El moviment, i molt especialment alguns dels artistes que en aquell moment el formaven. De l’Arnau m’impressionava ell com a ideòleg, la seva força escrivint, la passió que traspuava de les seves crítiques, i sobretot com a aglutinador teòric d’un moviment artístic que situaria Catalunya internacionalment al bell mig del convuls segle XX. El 1993 vaig agafar la direcció de la galeria Grup d’Art Diagonal, que al cap de poc temps seria la galeria Llucià Homs. Ell va començar a aparèixer per la galeria i a poc a poc ens vam anar relacionant, ens vam anar fent amics. Era previsible. El mestre, regalava generós el seu saber, la seva experiència, les seves vivències personals a un jove galerista desitjós de conèixer de primera mà la història de l’art de casa nostra d’aquells que en van ser, i que encara en són si m’ho permeteu, els protagonistes. Saltava amb una extrema facilitat del món de les idees a una anècdota personal que permetia entendre les interioritats del món de l’art barceloní. Mentre que altres crítics d’art mantenien una posició distant, ell s’implicava i volia saber com havia sorgit la idea d’una exposició, comentava i relacionava les obres amb els artistes clau internacionals i amb els filòsofs que tan bé coneix. Transmetia una autèntica passió perquè articulés un discurs galerístic i, per sobre de tot, m’encoratjava a tirar endavant i a no tenir por. Qui no s’havia de fer amic d’un personatge així? Quan la relació va passar d’un pla professional a un de més personal va ser arran del seu atac de cor. En aquells anys manteníem llargues converses a la nova galeria que havia obert en Miguel Marcos a Barcelona. Quan vam saber que estava hospitalitzat, amb en Miguel vam anar-lo a visitar. Estirat, amb el cos afeblit, ens va rebre. Sorprenentment, la seva força i il·lusió es mantenien intactes. Quina mostra de coratge davant la vida! La mateixa que segueix tenint avui. D’aquí ja van sorgir tot un reguitzell de complicitats més personals, que van fructificar en alguns moments clau que ens van portar a relacionar-nos amb molta intensitat. Una exposició que va comissariar a la nova galeria que vaig obrir al carrer Consell de Cent, titulada Cal·ligrafia versus tipografia, amb la participació d’artistes com ara Miró, Tàpies, Clavé, Plensa, Guinovart... Fruit d’aquesta experiència tan enriquidora, de xerrades al despatx de casa seva, ple de llibres i carpetes farcides de retalls de diaris, amb l’atenta complicitat de la Consol, en va sortir la publicació d’un llibre dins d’una col·lecció que estava començant des de la galeria sobre converses de crítics amb artistes, amb la voluntat de tenir una mirada més directa i personal  dels creadors a través de teòrics que tinguessin una especial relació d’amistat o complicitat amb ells. D’allí, en va sortir el 2005 Conversación con Antoni Tàpies. En aquells anys tenia una petita empresa, Binomio Gestió Cultural, amb la qual creàvem exposicions i les fèiem  itinerar. D’allí, en va sortir una sobre els 25 anys de la Fura dels Baus i també d’altres sobre la història del gravat català o sobre videoart. Amb l’Arnau en vam idear una sobre Antoni Tàpies per a la Cajalón de Saragossa, Tàpies en las colecciones privadas, en què, a través de col·leccionistes privats, fèiem aflorar obres, moltes de les quals no havien estat mai exposades, i així les fèiem visibles al gran públic. Aquella experiència ens va permetre conviure plegats una setmana a Saragossa pel muntatge i la inauguració. Hem tingut moltes altres vivències, a Reus per una col·laboració amb la parròquia de la Mare de Déu de la Misericòrdia... però en podria explicar d’altres. I fins a arribar a l’actualitat, en què, quan vaig incorporar-me a l’equip de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, em vaig interessar per saber quins reconeixements havia tingut l’Arnau per part de la ciutat. Resulta que ja els tenia tots (no podia ser de cap altra manera). Així que, amb plena complicitat amb el tinent d’alcalde, Jaume Ciurana, em va semblar oportú reunir els representants del sector artístic barceloní (artistes, crítics, galeristes...) per proposar-los de fer un homenatge de ciutat a l’Arnau. I on millor que a la mateixa Virreina? No puc dir que em sorprengués, però l’entusiasme va ser unànime per part de tots els col·lectius i les diverses institucions. Tothom s’hi va involucrar i s’hi va anar sumant. El projecte, ara ja en la fase final, consisteix en una exposició que recollirà tota la seva trajectòria amb material del seu propi arxiu, en un dia de conferències i taules rodones amb la participació de persones que l’han conegut bé en cada una de les seves facetes: de professor universitari a crític d’art, de comissari a escriptor... I de tot plegat en quedarà una gran publicació, amb el contingut expositiu i amb el recull de les diverses ponències. I tot aquest projecte ha estat coronat per una cirereta que no esperàvem: la concessió, fa unes setmanes, d’un premi nacional de cultura del govern de la Generalitat de Catalunya. Un dia emocionant, premonitori del que ha d’acabar sent el gran homenatge que la ciutat i tot el sector artístic li estem preparant el 13 de desembre a La Virreina Centre de la Imatge. A la imatge Vicenç Altayó i Llucià Homs. Homenatge a Arnau Puig a La Virreina (Foto l'Altrange).