Es compleixen cent anys de la Pedrera

Es compleixen 100 anys d’un acabament possible de la Pedrera, perquè la Pedrera, seguint els criteris creatius de Gaudí, encara no està acabada. Gaudí era un arquitecte global, totalitzant; tenia un concepte wagnerià de l’obra. De tot això, se’n diu modernisme aquí, entre nosaltres; a fora, en altres indrets, on es creà i s’operà amb intencions similars, té altres noms: art nouveau, modern style, sezesion, etc. Però potser per fer més interessant l’aportació del nostre arquitecte sí que cal mostrar-lo dins del corrent d’intenció similar amb què es treballava en altres indrets. Hi ha una qüestió, molt debatuda, sobre les prioritats de qui va ser el primer que féu això o allò; no crec que aquest sigui el procediment correcte per comprendre els creadors amb esperit modernista, atès que si quelcom hi és determinant és que a la fita de posseir l’esperit de creativitat modernista s’hi arriba, no s’imita; per una raó molt sensible. Perquè el modernisme exigeix lliurament personal, entrega emocional i no acadèmica en allò que es realitza i aquest lliurament és totalment subjectiu i depèn de la decisió que cadascú prengui, i que ho faci des d’un plantejament sensible, sensual i emotiu; sempre, però, projectat i visionat des del vessant de la més alta subtilitat intel·lectual. Els modernistes eren creadors refinats, autèntics poetes de la plasticitat o de la construcció verbal. Tanmateix, el que en aquesta ocasió s’assenyala és que, si bé eren creadors individuals, aquesta actitud personalitzada seva no els era personalment única, atès que per les circumstàncies sociopolítiques i humanes van ser uns quants a Europa i a les contrades amb forta influència de l’esperit occidental del moment els que, deixant de banda les canòniques creadores establertes, iniciaren uns camins  solitaris de la creativitat. Gaudí, ja des de la creació del Palau Güell,1884-89, emprengué decididament la creació personalitzada, que, per a l’ocasió, ara, amb motiu del centenari de l’acabament, el 1912, de la casa Milà, la Pedrera es vol oferir per a la memòria i l’impacte creatiu conjuntament amb altres creadors contemporanis seus, que com és obvi, gairebé no arribaren a conèixer-se, però que en l’esperit coincidien en aquella arquitectura integral i total. Alguns d’aquests foren: potser el més precursor, Endell, que creà el taller Elvira a Únic, 1896, amb relleus amb estuc acolorits, vidrieres i suport de ferro, ondulat i entortolligat. Horta, belga, amb la Casa del Poble, 1896, amb els nous materials, total impressió de lleugeresa, subtilitat, ductilitat, transparència i, sempre, funcionalitat. Guimard, el creador de les entrades del metro de París, 1899, en les quals els materials emprats al·ludien a la dinàmica i a l’agitació de la modernitat. Mackintosh, l’estrambòtic escocès que, a la Glasgow School, 1897, mostra en la modernitat ultra els materials nous, les reminiscències de les càrregues sentimentals històriques, inesborrables, la totalitat en un complex asimètric, estructural i funcional. Cal fer menció encara, entre d’altres, de Hoffman, que elaborà a Brussel·les el Palau Stoclet, 1905, on les línies estructurals esdevenien ja ornament, funció i luxe, i on tanmateix cabien les altres arts plàstiques (col·laboració amb Klimt).  No es volia que Gaudí hi pogués ser present sense un nord-americà, Lloyd Wright, que el 1910 introduïa l’exterior natural o social a l’interior de les seves construccions sempre, no cal dir-ho, amb connexió amb els materials de nou encuny. La mostra "Arquitectura i mobiliari a principis del segle XX" es podrà visitar a la Pedrera fins al 24 de febrer del 2013.