Arnau Puig, el pensador de "Dau al Set"

Amb motiu de l'exposició i l'homenatge que dedica La Virreina a Arnau Puig, Daniel Giralt-Miracle va publicar en el número especial de la revista bonart del mes de desembre 2012-gener 2013 aquest article sobre la figura d'Arnau Puig i la seva relació amb "Dau al Set". "Sempre he entès el món més com un problema per a la reflexió mental que no pas com una pràctica artística" (Arnau Puig) Històricament tots els grups artístics d’avantguarda disposen d’un filòsof, d’un crític, d’un teòric que articula el pensament de l’aquí i l’ara del col·lectiu, que el transforma en un nucli coherent i que aconsegueix expressar en paraules les idees que els motiven. Ho veiem en el fauvisme, en el surrealisme, en el cubisme... en el conceptual, etc. Sempre hi ha algú que ideològicament i filosòficament llança proclames que després esdevenen part de la doctrina del grup. I justament aquest és el paper que Arnau Puig va desenvolupar a Dau al Set, aquella aventura artística i cultural que va desafiar els límits imposats per la dictadura franquista, tant en els camps ideològic i estètic, com en el lingüístic. Malgrat que Arnau Puig en els seus escrits i declaracions ha reiterat que el grup no  tenia vocació històrica, perquè pensava només en el present, avui Dau al Set és entès com un referent de la nostra cultura, perquè trencà definitivament amb el noucentisme i amb els formalismes academitzants, i sobretot perquè va rebutjar la situació imperant, marcada per l’autoritarisme i la involució. Cadascun dels components de Dau al Set ha explicat aquest fenomen des de la seva pròpia perspectiva, sovint dissímil, però encara que els punts de vista i les recerques eren diferents, compartien una manera de ser i un objectiu, ja que, segons ha explicat el mateix Puig, tots ells eren “inquiets, pregonament solitaris” i “cercaven expressar-se segons el seu tarannà i no segons les receptes”. És aquesta anàlisi la que em fa pensar que  principalment Dau al Set va ser el reflex de la inquietud ideològica d’un grup que se sentia oprimit. Val a dir que, tot i que el nucli dur del grup van ser Ponç, Brossa i Puig, Tàpies hi afegí la contundència del seu quefer i Cuixart, la configuració del món que iconogràficament definiria el grup, i que Tharrats va ser el que, com a editor, va tenir la intuïció que calia plasmar en una revista l’aiguabarreig de preocupacions que tots ells tenien i compartien en els últims anys quaranta del segle passat en les tertúlies de la plaça Molina. Tharrats també va posar a disposició del projecte la seva cultura i les seves relacions internacionals, però seria Arnau Puig, que sens dubte disposava d’un coneixement teòric més ampli, el que transmetria al grup i li encomanaria la passió pels corrents estètics i filosòfics del moment, sobretot a partir de les seves perquisicions al voltant de l’existencialisme, inicialment el heideggerià i després el sartià, més tard de la filosofia raciovitalista d’Ortega y Gasset, del nihilisme de Nietzsche i evidentment del marxisme en la seva versió més teòrica que política (que Puig abandonaria el 1961 per incompatibilitats manifestes amb l’estalinisme), sense oblidar una admiració passatgera per Eugeni d’Ors. Tot un itinerari humà i intel·lectual que el filòsof va viure amb la vehemència que el caracteritza, la de qui creu en el que diu i viu d’acord amb el que creu. Perquè Puig mai ha amagat res, i amb un esperit combatiu sempre ha desafiat tot el que ha entès com a obsolet o decadent i ha escrit les seves proses de forma autònoma, en aquella època de manera gairebé independent respecte als seus companys, sempre coherent amb l’autenticitat de les seves vivències i descobertes intel·lectuals. Per això m’atreveixo a dir que cal estudiar Arnau Puig abans i després de Dau al Set. Primer el seu paper en la revista Algol, de la qual només es publicà un número el 1947, i després de Dau al Set (1948-1951), un capítol clau de la seva història i també de la nostra; quan seguí elaborant la seva estètica i un ideari diferenciat, que definí en múltiples escrits filosòfics i diversos estudis sobre les avantguardes i que culminà en una recent Filosofia de la itinerància (2011) que és l’expressió més genuïna del seu pensament. A la imatge, Modest Cuixart i Arnau Puig, a  Girona l'any 2005.