L'illa del tresor: Els grans pintors sempre han fugit del populisme absolut

Naturalment, no parlarem de la –amb tota la raó– molt famosa novel·la de Robert Louis Stevenson. I potser calgui reconèixer que qui hagi titulat així una mostra d’art anglès que s’exposa fins al 20 de gener del 2013 a la Fundació Juan March de Madrid potser s’hagi excedit una mica. Crec que sota la mostra (notable en el seu espai) s’entreveu una pregunta vella per a l’art i per als artistes: un país –el que sigui– ¿arriba a forjar amb els anys en la seva pintura un senyal identitari? La pregunta em sembla obsoleta. El que sí que crea una comunitat en l’art és el temps i les directrius estètiques que se segueixin... De manera que els surrealistes hi tenen més a veure pel fet de ser surrealistes que per ser del país que sigui, que com a molt els deixarà un traç lleu, llevat que el creador (i no n’hi ha hagut gaires) sigui un nacionalista furibund. Curiosament, els dos pintors més notables de l’inici d’aquesta mostra d’art anglès van néixer fora d’Anglaterra. Hans Holbein el Jove va néixer a Alemanya a finals del segle XV, però és cert que va treballar molt de temps a Londres, on va morir. El rei Eduard VII –a qui va retratar– el va nomenar pintor de cambra i va retratar també (i amb un impecable traç) molts dels personatges més notables de l’època, com ara l’humanista Tomas Moro. L’obra sencera, per cert, es va escriure en llatí, però és raonable relacionar aquest Holbein amb Anglaterra. Una cosa semblant passa amb dos eminents pintors, molt separats en el temps; així, Anthony van Dyck –per molts un pintor anglès per excel·lència, gairebé el retratista més britànic–, que va pintar amb exquisida elegància reis (Carles I a cavall) o nobles de lànguida elegància, va néixer a Anvers, a Flandes. També Lawrence Alma-Tadema, que va vestir de romans imperials tota la gran societat victoriana, era holandès de naixement... Semblaria així, en efecte, que no és el seu lloc de naixença el que fa un pintor, sinó el món i l’entorn en què es mou. “No donde naces, sino dondes paces”, segons la dita. Però si anem als pintors més moderns i notables de la mostra, per exemple Bacon i Hockney, què els fa anglesos fora del seu lloc d’origen? Bacon va buscar, amb enorme originalitat, un art terrible en què va usar l’expressionisme i l’abstracció més violenta per fer un art ferotgement figuratiu en el qual mostra el costat més atroç de la condició humana, fins i tot en el sexe... Davant d’això, tota la gamma de les famoses piscines i banyistes masculins de David Hockney mai ens suggereix Anglaterra (de fet molts han pensat que era nord-americà) perquè va encertar a pintar, de manera pròpia, el món feliç i tolerant de Califòrnia, on va viure molts anys. Avui ha tornat ja a Anglaterra, però els seus nois pisciners mantenen un inconfusible regust ianqui. Per més que Anglaterra pugui ser “l’illa del tresor”–no ho neguem–, l’art anglès admet tantes variacions com el de qualsevol altre país antic, i l’estil dels seus millors pintors sorgeix –sobretot– d’un clima social i cultural, més que no pas dels aliments locals de què s’alimenti l’artista... Cal tenir en compte que hem parlat d’art culte, potser l’anomenat art popular (estrictament popular), això sí, sigui una altra cosa i tingui a veure amb el terrer. Només que els grans pintors sempre han fugit –ja sigui volent o sense voler– del populisme absolut. L’exposició, d’altra banda, val la pena. I molt. A la imatge, "Sir Thomas Wyaat" d'Hans Holbein.