Entrevista a Arnau Puig, crític d'art, sociòleg, filòsof i fundador d'"Algol" i "Dau al Set"

Arnau Puig és un referent per a l’art i un dels principals impulsors de l’avantguarda a Catalunya. La seva aportació teòrica és ara motiu d’homenatge. Un reconeixement a un valor històric que, més enllà dels 80, manté l’entusiasme i la curiositat per les noves pràctiques de l’art. Què en queda, de Dau al Set, en el sentit de resistència, de combat? Jo sóc un fruit d’una llavor, però que immediatament em desenvolupo i sóc l’arbre. Per això quan em pregunten què volia significar Dau al Set? Dau al Set és això, és això altre, no! Hi ha un Dau al Set que és el meu. I aquest meu diu que jo em trobo en una circumstància en la qual no em trobo emplaçat, no m’hi trobo còmode. Llavors agafo un element de la cultura, que és el dau, que per la pròpia definició d’aquesta cultura té sis cares. Doncs bé, jo no m’hi conformo. Agafo aquest dau i el llanço perquè surti la setena cara. Ja ho sé que no pot sortir! I me’n recordo que el poeta Mallarmé diu que una jugada de daus, que té un nombre limitat de possibilitats, mai no abolirà l’atzar. En una situació concreta, però. El dau era una formulació concreta d’una circumstància i si m’hi atrevia potser podria jugar al marge dels codis establerts. Sempre cauré en un altre codi, i caure en un altre codi, però, si no, no es pot avançar... Però puc jugar al marge. Llavors prenc consciència que qualsevol explicació del món és una explicació aleatòria. Els codis formen part de sistemes... Exacte. I això ja va passar amb els surrealistes, els més rupturistes de la modernitat. En l’automatisme, les veritats no estan en els codis formulats, en els sistemes establerts, sinó en les actituds individualitzades de cadascú en el context en què actua. El surrealisme se n’assabenta, que hi ha hagut la revolució russa, que és una revolució de masses. Es plantegen la qüestió i estableixen el lema Surrealisme i revolució. Però les formes revolucionàries s’encarcaren. Hi ha un bosc i un subjecte. I hem d’entrar en connexió, perquè no puc restar marginal al bosc. En el meu darrer llibre he recuperat la fórmula de Fichte, del jo i el no jo, el jo com la persona i el no jo com tot allò que no és un mateix. En certa manera, desmitifiques Dau al Set. És clar... Jo en conec molts, de daus al set actuals, però les circumstàncies no són idònies perquè es posin de manifest. Nosaltres vam tenir una ocasió única, que va ser una guerra civil, que va provocar un desert intel·lectual. La transició va quedar agostada... Parlen del floriment dels 60 als 80, tot sembla molt caòtic però si hi vas reflexionant tot queda molt ordenat. Hi ha unes avantguardes, les clàssiques, després a partir dels 40 hi ha les segones, que no són una represa de les primeres, sinó que són un desenvolupament, un pas endavant, a partir, ben cert, de les primeres. Perquè les primeres van establir les llibertats, van dir que hi ha jugades possibles al marge dels condicionants del dau. I això és el que vam fer, les jugades de Dau al Set. Plantejar les mateixes coses quan la gran majoria de gent ja té uns altres mitjans de connexió, de comunicació, de recerca o d’investigació... les coses canvien... Les segones avantguardes fan les innovacions pertinents, alliberament total. I cap als anys 60, una gent que ja ha viscut més o menys en aquella llibertat de les segones avantguardes s’ha començat a expressar. I entre els 60 i els 80, entrada la democràcia, doncs hi ha hagut una gran floració, però després falta potser el desig o la intensitat de jugar. És un moment de canvi de cicle... Després dels positivismes del XIX s’és conscient que el coneixement està en funció dels instruments amb què es fa recerca. Els instruments aniran canviant, aniran modificant el pensament i ho acabarem veient tot d’una altra manera. Planteges l’artista com a migrant? El mot em sembla molt bé. Sí, sí, som uns migradors Uns migradors en el sentit que, si no et trobes ben instal·lat en el lloc, en el territori, en la cultura en què estàs... Per mi l’art continua sent molt important per adonar-se que hi ha alguna cosa més que el codi. Has parlat d’existencialisme. Al costat de Sartre, quins són els pensadors que t’han influït? Ortega y Gasset em va instal·lar en la història i em va treure tot dogmatisme. La persona la caracteritzava el seu pòsit històric, la seva circumstància. Llavors Sartre em diu que aquesta circumstància la puc jo assimilar, refusar o manipular, i aquí és on jo em trobo bé. Em reservo la història com a substrat, però em trobo bé en l’existencialisme com a esperit, com a decisió. I ara ja sóc jo un home lliure, tinc una història i tinc unes possibilitats de decisió. I què en faig de tot això? Llavors l’estructuralisme em dóna les claus dels mecanismes amb els quals em desenvolupo, que són els del llenguatge i els de la imatge. I el marxisme, que és el que em rebenta, es va convertir en un instrument, d’un grup, com el capitalisme, igual. Estic en el món de la subjectivitat. El primer que em va cridar l’atenció va ser l’Eugeni d’Ors, ell deia que hi ha elements posthistòria. Que hi ha elements que queden fixats. A la imatge, Arnau Puig vist per l'artista Enric Ansesa.