Arnau Puig: la història de la història

Xavier Barral i Altet ha escrit, amb motiu de l'homenatge a Arnau Puig, aquest article en el número especial de la revista bonart dedicat a un dels fundadors de Dau al Set. Dir que l’Arnau Puig és història vivent és una banalitat que no m’agrada perquè el que caracteritza avui l’Arnau, nascut el 1926, és la seva joventut permanent, joventut de mirada i de pensament. És veritat que ell és aquell històric membre de Dau al Set, però no és menys veritat que l’Arnau és el personatge que l’últim 29 d’octubre (2012) s’enfrontava intel·lectualment a Daniel Cohn-Bendit a través del bloc de Comanegra sobre un tema tan d’actualitat com el dels nacionalismes i les realitats polítiques del sobiranisme actual. Llegint el seu darrer llibre sobre la “filosofia de la itinerància”, en la portada del qual l’Arnau es mira en un mirall, em sembla retrobar aquella relació íntima a distància que des de fa molts anys hi he mantingut; un diàleg a través de col·laboracions a la premsa i d’escrits varis; de debats cordials també davant dels compromisos de la vida i sobre la funció de les obres d’art. Perquè d’art es tracta, un art que sempre és el resultat de circumstàncies socials polítiques o econòmiques concretes, un art de sensibilitat i de sentiments, un art que ell veu a través de l’experiència de la vida, però amb ulls compromesos i savis. Celebrar Arnau Puig és una obligació de país i un plaer personal. Ho faria cada dia. Però encara més que celebrar-lo, a mi m’agrada escoltar-lo. Els seus judicis estètics són sempre intel·lectuals i filosòfics, com quan ens explica que el concepte de bellesa que semblava tan essencial i cabdal en l’art del passat s’ha esmicolat i ha derivat vers una noció de gust, molt personalitzada i gens normativa ni regularitzable. El 2001, en un text poc conegut, l’Arnau ens explicava la pintura de la manera següent: “És la imatge produïda per l’esperit, aquella capacitat curiosa, també dita l’imaginari, que permet a la ment aportar respostes que no es desprenen directament de les sensacions, encara que molt sovint siguin provocades per les sensacions mateixes –saboroses sensacions, n’han dit alguns poetes–, imatge no recollida ni recuperada d’entre el que ja existeix. El que produeix la pintura és un objecte extens però no real, no és un ens trobable entre els objectes naturals. En la pintura hi ha tota la força que hom pot extreure de la reflexió i de la contemplació. La pintura pot esdevenir un mur que no limita, no tanca, sinó que invita a apropiar-se’l, a interioritzar-lo, per convertir-ho tot en una escenografia indefinida, una finestra oberta cap on necessitin vagar els sentiments i les emocions.” Hi ha personalitats que és millor citar que no pas comentar, i l’Arnau és una d’aquestes. Per això quan estic amb ell m’agradaria portar sempre un micromagnetòfon a la mà per conservar el so i el contingut d’uns mots que són sempre història. No sé fins a quin punt l’Arnau està cansat de parlar encara tan sovint de Dau al Set; és a dir, d’una història essencial de la qual ell va ser protagonista. Jo sospito que prefereix parlar d’avui, del seu avui que l’envolta, d’allò que veu cada dia, d’un avui del qual fa partícip els altres. Perquè l’Arnau exterioritza els seus sentiments, és expressiu i diu el que pensa. Si la pintura és un vehicle que alimenta la golosia dels sentits –segons el que ell ha escrit–, el resultat de l’atac del pinzell sobre la tela esdevé una taula envaïda de meravelles quan ell en parla. A la imatge, detall de l'homenatge a Arnau Puig (Foto l'Altrange).