Arnau Puig, la veu de l'humanisme

El 13 de desembre del 2012 va tenir lloc a La Virreina de Barcelona l'homenatge a Arnau Puig. També es va inaugurar una exposició que es podrà visitar fins al 10 de febrer del 2013. Pilar Parcerisas, en el número especial que bonart va dedicar a l'artista, va escriure aquest article: “Crec que crear és jugar a la contra, jugar seriosament a la contra. Però, a la contra de què?: a la contra de l’establert, que resulta insuportable per a tot aquell que se n’ha sadollat; només els insatisfets, els gana, continuen exigint la continuïtat". Aquest esperit rebel i lluitador, inconforme amb el passat i que afronta la vida amb una actitud existencial és el que ha guiat el pensament filosòfic d’Arnau Puig  (Barcelona, 1926) i les seves aventures intel·lectuals. “La unitat indestructible que forma l’home –ànima i cos– indica amb claredat la naturalesa dels seus lligams. Cos: forma sense la qual és impossible tota vida. Vida: manifestació de l’existència del principi espiritual.” I d’aquí la irremissible veritat de la matèria, el gest interior i existencial que durà els creadors a expressar-se des del que és informe i orgànic, un crit a ultrança que unirà matèria i carn en el crit existencial d’Artaud, en l’art brut de Dubuffet i en el mur amarat de sofriment d’Antoni Tàpies. Però abans d’aquest esclat de l’informalisme que Arnau Puig sent no com una abstracció sinó com un realisme, com una resposta formal de l’individu, subjectiva i directa de la realitat, va ser l’experiència de Dau al Set (1948-1956), la revista que encarnà el mite fundacional de l’art d’avantguarda en la postguerra a Catalunya, com havia succeït amb la revista Cobra a Europa. Precedida d’Algol (1946), en què Puig tingué un paper també fundacional, la publicació, amb Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan-JosepTharrats i el mateix Puig, llançà un crit contestatari contra la situació d’estancament i repressió de l’acte creador, en connexió amb el dadaisme i el surrealisme. L’experiència daualsetiana no deixa de ser un exemple del difícil maridatge entre el que és individual i col·lectiu. Des d’una sinceritat il·luminada per la recerca de la veritat, el Dau al Set d’Arnau Puig és aquell “que jo vaig viure des de mi”. Així ho expressa en el seu testimoni a Històries de “Dau al Set” (1998), en què deixa clar que Dau al Set no és una revista, sinó una actitud, un estat d’esperit: “És ara que m’adono que el NO!, el nostre NO!, era la voluntat de voler-nos orientar cap a una altra filosofia, una filosofia que nasqués de la individualitat més profunda.”[...] “Un còctel estrany ens configurava aleshores: Plató, Wagner, Nietzsche, dadaisme, surrealisme i un cert existencialisme, forjat per compte nostre”[...] “el dadaisme ens permetia una negació radical de tot i, a més, el seu descrèdit, cosa que podríem simbolitzar en el fet de “posar bigoti a la Gioconda” –com Duchamp; [...] el surrealisme, recolzat en el dadaisme, garantia la imaginació creadora, la sàtira i la descomposició del concret, que ens sentíem impulsats a negar o a combatre [...]” . Acabada l’aventura de Dau al Set, i becat pel govern francès, el 1954 se n’anà a París i fins al 1961 completà la seva formació en sociologia de la cultura i art a la Universitat de la Sorbona. L’existencialisme de Jean-Paul Sartre i la vivència en primera mà d’aquest corrent filosòfic humanista que impregnà l’art de final dels anys 50 sota el gest artístic informalista deixaren una empremta inesborrable en el pensament filosòfic d’Arnau Puig. Des de llavors, pensar i viure seran tot una sola cosa, indestriables l’un de l’altre. Així ho descobreix al llibre Dau al Set, una filosofía de la existencia (2003) i encara ho deixa més clar a De una filosofía de la itinerancia (2011), en què un recorregut per Descartes, Kant, Hegel o Heidegger li permet des dels meandres de l’existència atendre camins lliures del pensament, sense abraçar dogmes o ortodòxies. Com assenyala Roman de la Calle al pròleg d’aquest llibre, Puig es mou entre el Vivere est cogitare de ressons ciceronians i el Cogitare est vivere, de ressons cartesians. En aquest darrer llibre, que és el testimoni de la seva reflexió vital i filosòfica, deixa molt clar el seu vessant heterodox, gairebé volgudament autodidacte, perquè l’acadèmia no li aixafi l’esperit lliure que guia el seu alè vital, en el marc d’una consciència històrica que sempre l’ha acompanyat, al costat del marxisme i del pensament orteguià. La creació ha de ser lliure, sense constrenyiments ni cotilles. I aquests són els artistes que ha defensat en la seva pràctica de la crítica d’art: els d’esperit lliure. I és en aquest sentit que els llibres d’Arnau Puig, en la balança de la intel·lectualitat, pesen pel costat de l’existència. Cada acció intel·lectual és un testimoni del seu despullament davant del mirall del temps i de la seva pròpia existència, arrelada a un arbre del pensament filosòfic que abraça ciència, tecnologia, psicologia, comunicació, sociologia, antropologia i metafísica. Premi Nacional de Cultura 2012 per la seva trajectòria, recordem per tancar la seva reflexió a l’entorn de la cultura al seu bloc personal: “La cultura és un valor, acceptat o refusat, marginal a les fluctuacions de mercat, no és residu de cap tipus d’especulació. No té preu, és.” A la imatge, Arnau Puig a la Virreina (Foto Altrange)