Fira d'Art de Sitges: 20 anys

La Fira d’Art de Sitges (se celebrarà enguany el 9 i 10 de març), que va començar fa vint anys com una juguesca entre els amics de la Tertúlia Bohèmia al Cafè Roy, ha esdevingut la cita anual a Sitges esperada per artistes de l’àmbit català que en destaquen sobretot el fet de ser un certamen que es fa sota cobert. L’envelat noucentista primigeni ha donat pas a la moderna carpa blanca (white cube) mentre que el format de cap de setmana s’ha mantingut en el decurs d’aquestes dues dècades que enguany es celebraran.

En els seus inicis els promotors d’aquesta Fira d’Art de Sitges eren, oficialment, el Foment del Turisme de Sitges i el departament de Cultura de l’Ajuntament sitgetà però en realitat qui va donar vida i alè al certamen foren els artistes de Sitges liderats aleshores per l’inefable Albert d’Albert (Pujolar Soler) sota l’ègida dels germans Matas que be des del proper Hotel Subur, be des de la veïna terrassa damunt el passeig Marítim, Bar-Restaurant Pic-Nik, donaren a llum una celebració artística que cavalcava en el calendari festiu sitgetà després del Carnaval i abans del Rallye de cotxes d’època (Barcelona-Sitges). La variabilitat de la data ha estat una tònica, alhora que es donava utilitat a l’envelat que s’instal·lava cada any al passeig sitgetà per aixoplugà el multitudinari dinar que tancava la cursa de genoveves i vouitturettes dels anys 10 i 20.

La ubicació i la provisionalitat de l’equipament recorda les d’aquell desaparegut Pavelló de Mar, una mena de “pier” anglès transposat a la daurada platja sitgetana quan encara les barques i els mariners la utilitzaven com a varador de les seves embarcacions i els senyorets de la colònia, a més d’algun “cubano” retornat de l’antillana major a Sitges, descobrien el plaer de les suaus marees mediterrànies tot prenent un cafetet o “xiringuito” acompanyat de rom negre o blanc de reputada filiació sitgetana (Bacardí versus Brugal) o dels estomacals (Bonet, aromes de Montserrat), quan no d’un tastet de la malvasia (Robert), vi dolcet i olorós fruit dels ceps que els almogàvers importaren del terrer grec de Monemvasia fins a les costes esquerpes d’aquest Garraf per on ara, cada any, hi tornen a circular els vells motors de Fords amb gàngsters i cabareteres disfressats a la moda de l’època bella dels anys bojos d’entreguerres.

L’envelat servia també d’aixopluc nocturn als autos antics i com a saló pel banquet del Ral·li. Posteriorment s’utilitzà pels saraus carnavalescs i entre data i data quedava aquella nau varada, buida i aturada damunt el passeig a tocar de la sirena noucentista de Pere Jou embarrancada dalt d’una monumental banyera cadafal d’estètica anys setanta amb tessel·les blanques, blau cel i blau marí com les rajoletes de piscina moderna.

La Fira d’Art de Sitges va néixer després de l’efervescència de la Barcelona olímpica filla adoptiva de la improvisació, l’oportunitat (la immemorial sabata i espardenya sitgetanes) i de la necessitat d’una via alternativa al camí bombollejant de les galeries d’art que sempre se’n han desmarcat i l’han titllat de fireta per pintorets de diumenge i per afeccionats al pel de pinzells escabellats. I sí, la grandesa de la Fira d’Art de Sitges ha estat aquesta barreja de professionals de fires de pintura ben establertes com són les de Figueres, Olot, Girona i dels pintors d’àmbit local o comarcà, humils però honestos defensors de la tradició pictòrica que els paisatges marítims i les platges del Garraf amb barques han donat des de la gloriosa arribada de Rusiñol a Sitges on fou reconegut per un grup de pintors locals que el convidaren a menjar aquell impressionant xató a la fonda d’en Carcolse.

Des del primer any la Fira d’Art de Sitges fou un èxit i l’evidència en és que d’un cap de setmana en la edició inicial es va passar a dos caps de setmana ja en la segona edició mantenint-se aquesta duplicitat fins a la catorzena edició (2007), en aquest sentit això era degut a que hi havia més demanda que espai a oferir i els artistes participaven en una o d’altre convocatòria sense dret a repetir. I fou aixì que d’una manera gairebé espontània els artistes locals es presentaven junts i els visitants en l’altre cap de setmana.

La imatge promocional de la Fira d’Art de Sitges va anar-se constituint a poc a poc essent la Sirena de Pere Jou l’emblema que l’identificava. No fou fins la vuitena edició, el març de 2001, que la fira contà amb un cartell que l’anunciava.En les primeres edicions la publicitat d’aquesta fira era casi inexistent.

La Fira d’Art de Sitges va aparèixer com resultat d’una conjunció de factors entre els que cal recordar el centenari de les festes modernistes (1892-1899). L’any 1993 Jordi Baijet des de la regidoria de Cultura impulsà la celebració del dia de l’artista (23 d’octubre) amb diversos actes i convidant artistes de tot el món a una trobada a Sitges.

Enguany el certamen arribarà a la seva vintena edició, fidel als seus orígens de promoció dels artistes locals i de l’àmbit comarcal però també amb la participació de pintors arribats d’àmbits on la influència sitgetana sotmet i enlluerna per la seva tradició artística i el nom que com el cant de les sirenes atrau irresistiblement vers aquest penyal damunt del qual s’alça l’emblemàtic perfil de l’església parroquial dedicada a Sant Bartomeu i Santa Tecla per damunt d’un mar de palmeres.

La Fira d’Art de Sitges conté els ingredients variats que la fan única, el color local i la llum encegadora que cridà l’atenció dels luministes. Com el xató, plat de la gastronomia sitgetana, la Fira d’art reuneix els elements més saborosos del mar i de l’horta, tot amanint-ho amb la salsa vermella d’ametlles i nyores al gust d’un paladar català empeltat de l’havanera americana.