Les fotografies d'Ahlam Shibli al MACBA

El MACBA de Barcelona presenta des del 25 de gener i fins al 28 d'abril Barcelona l'exposició d'Ahlam Shibli. Des dels inicis de l’era moderna de la visualització, en el primer terç del segle XIX, una de les problemàtiques més recurrents i subratllades en la naturalesa de la fotografia va ser i continua essent aquella doble tensió entre la imatge de la realitat i la realitat de la imatge. O el que T.J. Demos, amb motiu d’un estudi sobre les fotografies d’Ahlam Shibli a Photograpy between poetry and politics (2008), va establir com la representació d’allò polític i la política de la representació. Precisament amb l’obra d’aquesta fotògrafa palestina, el Macba ha inaugurat la temporada expositiva 2013, amb una primera monografia de l’artista, que viatjarà més endavant al Jeu de Paume de París, en el que és una coproducció de les dues entitats, juntament amb la Fundació Serralves de Porto. Nascuda en un dels territoris que millor il·lustren el trauma de l’apropiació i el desplaçament del sentit del lloc propi, el conjunt dels treballs de Shibli giren precisament entorn d’aquesta idea de la llar, tant física i afectiva com simbòlica, i posa en relleu les diferents lògiques i forces que entren en joc a l’hora de definir i construir una identitat pròpia vinculada a un topos, no només a Orient sinó també a Europa. Diverses són les sèries que articulen aquest retrat, partint cadascuna d’aspectes específics, com poden ser les tensions permanents per defensar el territori propi o per trobar-lo en espais aliens, com succeeix amb Eastern LGBT (2004–2006), en què es retraten el modus vivendi i la domus comunitària que alguns gais, lesbianes i transsexuals es procuren, tot fugint dels seus territoris natius. Per la seva banda, Trackers (2005) il·lustra l’experiència d’alguns palestins per comprar l’espai propi després d’haver estat espoliat per Israel, que és, passada una cadena de favors i relacions, el venedor final. O la naturalesa de la cèdula familiar i l’experiència de la seva substitució per noves estructures socials, com ara les que tenen lloc al si d’orfenats, com per exemple els polonesos retratats a Dom Dziecka (2008). Finalment, una nova sèrie, Death (2011), subratlla l’espai que ocupen simbòlicament tots aquells màrtirs i víctimes, les vides dels quals han estat al centre d’una lluita territorial que no sembla acabar mai, ni en el temps ni en l’espai. Malgrat una aparença de fotografia documental estàndard, el següent pas en la construcció d’un valor de l’obra de Shibli és el de fer visible realitats que queden al marge dels clixés emesos pels mass-media, funambulismes que, com diria Pierre Bourdieu, mostren un seguit d’imatges redundants per ocultar-ne d’altres que són les que poden resultar verdaderament rellevants. I és en aquesta escletxa d’invisibilitat on s’insereixen les sèries fotogràfiques d’Ahlam Shibli. A la imatge, "Sense títol" d'Ahlam Shibli.