Tornar a Pompeia

Dir que la troballa de les ruïnes de Pompeia i Herculà, dues viles de plaer situades prop de Nàpols, va ser un dels grans esdeveniments arqueològics i artístics de l’edat contemporània no té res d’exageració. És una afirmació de pura justícia. El que avui sabem sobre la vida i l’art de l’antiguitat seria potser menys de la meitat sense Pompeia i Herculà, ja que sota les cendres i la lava del Vesuvi trobem dues ciutats vives, gairebé intactes, tant que fins i tot s’hi han conservat els grafits –sovint eròtics– escrits a les seves parets. El 24 d’agost de l’any 1979 aC (després d’uns dies en què hi va haver terratrèmols) el Vesuvi va entrar en erupció i va cobrir de cendres i lava aquelles dues ciutats, llocs d’oci i festa per a molts romans. Es calcula que aleshores Pompeia tindria uns 20.000 habitants fixos. I se sap que almenys 5.000 dels quals van morir el primer dia de l’erupció. Els que es van salvar ho van fer majoritàriament per mar; tot i que un il·lustre que va gafar el camí contrari, hi va morir. Plini el Vell, anomenat també Plini el Naturalista, era a Nàpols quan va veure explotar el Vesuvi, i aleshores, com a científic curiós, va agafar un vaixell cap a Pompeia per saber què hi passava. Mai no va tornar. Aquelles belles ciutats sepultades van ser oblidades durant molts anys. Es va haver d’esperar fins al segle XVIII (quan neix l’interès per les ruïnes) perquè alguns pensessin en Pompeia i Herculà. El futur Carles III d’Espanya –aleshores rei de Nàpols– va autoritzar i va patrocinar l’inici de les excavacions, que trobarien el seu apogeu al segle XIX. Herculà es va trobar l’any 1738 i Pompeia –més important–, el 1748. El primer arqueòleg en cap fou l’espanyol Roque Joaquín de Alcubierre, encara que els mètodes d’excavació van millorar amb el pas dels anys. Amb la creació del gabinet secret de Carles III, de caràcter clarament liberal, es van salvar esplèndides peces escultòriques que els capellans catòlics consideraven obscenes, com ara el faune copulant amb una cabra. Molt aviat va néixer un estil, el pompeià, que imitava la decoració dels nombrosos frescos que van aparèixer a les parets de bordells i cases riques. Encara el 1943, els bombardejos aliats van destruir cases que van haver de ser reconstruïdes. Pompeia, amb el seu luxe, el seu erotisme, la seva casa d’iniciació als misteris d’Isis, el seu immes art (pintura, escultura)... és un tresor inesgotable. La lava va preservar el buit dels cadàvers que fugien. Fou l’arqueòleg italià Giuseppe Fiorelli qui, l’any 1860, va sugerir que s’omplissin aquests buits amb guix, i així van brollar les imatges que veiem avui dels morts. La història de Pompeia (no la real, la inventada) deu molt a la novel·la històrica d’un dandi anglès, Edward Bulwer Lytton, Lord Lytton, que va publicar Els darrers dies de Pompeia, el 1834. Després, tots els artistes i escriptors d’Europa van passar per aquestes ruïnes esplèndides per veure un món romà voluptuós i quasi viu, i inspirar-s’hi. El Museu del Canal de Madrid acaba d’inaugurar una exposició sobre Pompeia que obre la gana per a la que s’inaugurarà el març al Bristish de Londres. No es pot no haver vist Pompeia. Així de simple. A la imate, vista de l'atri de la casa de Menandre.