El paisatge sempre és cultura

El paisatge tradicionalment ha estat entès com a acceptació d’un espectacle natural, de paratge especial, com un concepte de bellesa fora de l’àmbit urbà.Davant d’això, en el segle passat es van prendre mesures a favor de la naturalesa: la creació de parcs naturals. La idea és senzilla, delimitar una zona fora de l’abast humà, així assegurem la marxa natural i la successió biològica i maximitzarem la biodiversitat. Aquests parcs s’assemblem a un museu on les espècies es guarden com una obra d’art i, al mateix temps, a una presó on el que és bo és a dins i el que és dolent, a fora.

En l’actualitat paisatge inclou altres idees que suggereixen el que és natural per apropar-se a l’àmbit d’allò que ha estat construït. Moltes teories acaben per ésser antagòniques i posen en dubte el concepte pur de paisatge, si bé quan tanquem els ulls i intentem imaginar-nos paisatges purs, majoritàriament aquests són creats per l’home.

Tot i això, cal entendre que el paisatge no forma part del medi ambient, no és mai natural, sempre és cultural i ha de continuar essent cultural; per això cal que es doni valor als elements patrimonials amb conceptes d’intervenció artística; aquest serà un bon recurs per al desenvolupalment territorial i local.

Intervenir en paisatge, per mi, significa incidir sobre un determinat lloc amb una intenció de projecte, per orientar la mirada d’una manera determinada a la recerca d’una identitat pròpia, bé sigui pel procés de recrear naturalesa clímax, o per recrear seqüències interessants extretes d’un paisatge observat, o bé recrear espais artificialitzats estèticament interessants mitjançant la introducció d’elements de qualitat arquitectònica o artística o utilitzant la natura com a suport artístic (land art).

El nostre treball amb el temps ens ha portat a realitzar multitud d’obres, que tenen un denominador comú, que és donar valor a elements patrimonials tant naturals com arquitectònics. Obres com ara la dinamització de la Ciutadella de Roses o bé l’adequació del poblat ibèric de Sant Sebastià la Guarda o la recuperació de les dunes de la platja de Sant Pol de s’Agarò, l’adequació del passeig marítim de Platja d’Aro, el parc dels estanys de Platja d’Aro o bé el camí de ronda de s’Agaró, de Tossa, de Llançà i de Roses, la recuperació de la vil·la romana dels Ametllers de Tossa o el pla de Palol de Platja d’Aro, el volcà Croscat o la restauració dels marges del riu Fluvià sota el pont de Besalú, la recuperació d’enllaços de carreteres o de les vies verdes, camins de ronda i tantes altres actuacions que fan que la intervenció generi punts d’interès cultural i d’ús de referència al territori.

Tot i això, penso que el projecte de paisatge, igual que una obra artística, ha de generar sensacions; l’obra de paisatge, igual que l’obra artística, ha d’explicar-se per si sola; en paisatgisme cada lloc és cada lloc i cada projecte és cada projecte; no hem de perdre l’oportunitat d’explicar el lloc a partir de la proposta; en paisatge hem d’entendre els projectres en tot el seu àmbit; renunciar a un projecte parcial per generar una compressió global ens portarà sempre a un millor projecte; l’estètica no és el millor camí per aconseguir que un espai sigui compartit per tothom, fa falta entendre el lloc; l’èxit del projectre radica a aportar solucions als diferents interessos socials.

A la imatge: Document que pertany a la col·lecció municipal de gravats, Número 4. Porta per títol Proyecto de urbanización de la Ciudadela de Rosas. Perspectiva por Emilio Serra. 1918, medeix 52,2 x 35,1 cm i està emmarcat.