"Haití, 34 segons després" al CaixaForum Girona

Fins al 26 de maig del 2013  Caixafòrum Girona presenta l'exposició "Haití, 34 segons després". Han passat tres anys del terrible terratrèmol que va assolar l’illa caribenya d’Haití, però gràcies a un seguit d’exposicions que s’han anat fent a diversos indrets del país encara ens és ben present. Ara, a Caixafòrum de Girona tenim l’oportunitat de contemplar la mostra Haití, 34 segons després, dins del Programa de Cooperació Internacional de l’Obra Social de “la Caixa”, amb un documental d’Oriol Gispert i fotografies d’Emilio Morenatti i Marta Ramoneda, a més d’un mòdul interactiu. Vaig tenir l’oportunitat de veure-la quan es va exhibir a Caixafòrum de Barcelona, a principis del 2011, quan encara eren recents les imatges de la tragèdia, ja que un terratrèmol d’aquestes característiques –magnitud 7,3, de l’escala de Richter– en un país tan pobre sol ser devastador. Les imatges permeten copsar, per una banda, la pèrdua de vides humanes i d’habitatges i, per una altra, l’esforç de la gent per recuperar la normalitat, i amb l’ajut dels cooperants internacionals, que una vegada més van ser essencials per a la reconstrucció d’un país afectat per una desgràcia natural. Tant el treball del documentalista com el dels fotògrafs és excel·lent, ja que han sabut transmetre, a mode de fil narratiu, el dia a dia del que ha anat succeint durant el temps que s’hi van estar. No han volgut recrear-se en el patiment de la gent, nens sobretot, ni tampoc en les situacions caòtiques que una catàstrofe d’aquesta naturalesa ocasiona, sinó que han pretès, i crec que ho han aconseguit plenament, ensenyar-nos com la població tira endavant, sobreposant-se a l’infortuni. Haití ha estat colpejat moltes vegades per la destrucció –terratrèmols i huracans– i per l’abandonament  dels seus propis dirigents polítics. Sembla mentida que la vida de la gent pugui canviar en tan poc temps, com són els 34 segons que va durar el sisme. O sigui, en una mica més de mig minut, els projectes, els somnis, les il·lusions o simplement el treball del dia a dia desapareixen de sobte. Per sort, dins de la desgràcia, el poble haitià té experiència en aquestes situacions i no ha perdut mai l’optimisme. Per això els fotògrafs, com a testimonis d’aquells moments, reflecteixen fidedignament el que es va viure a la capital, Port-au-Prince. Hi ha dues fotos que il·lustren perfectament la dicotomia entre la destrucció i la vida. En una es veu dos joves semidespullats que s’estan rentant amb sabó damunt d’un toll d’aigua residual, que tant pot provenir de la pluja com d’alguna canonada trencada. La imatge és d’Emilio Morenatti, que va ser primer premi de Fotopress “la Caixa” 2009.  Al fons es veuen els edificis completament devastats. La vida i la mort són les protagonistes. Respecte a l’altra fotografia, que és de Marta Ramoneda, contemplem una nena descalça damunt d’una paret, observant l’horitzó, un horitzó ple de cabanes blanques –la roba que les cobreix–, com si fos un paisatge surrealista, però que en realitat es tracta d’un camp de refugiats. La nena sembla que pensi –no li veiem la cara– en tot el que li succeeix i no sàpiga com sortint-se’n. A Haití van morir 220.000 persones, i 2 milions i mig es van quedar sense casa –el país té 10 milions d’habitants–. Després de tres anys, no s’ha pogut recuperar la normalitat, ja que encara falta per recórrer un camí molt llarg, però gràcies a iniciatives d’aquesta mena es pot escurçar i  reconstruir-lo totalment.