Tossa, un abans sense desprès?

Arran de la mostra que vam presentar a Girona, amb Susanna Portell, Berlín, Londres, París, Tossa. La tranquil·litat perduda, va aparèixer un article de Quim Nadal en què deixava en evidència el poc interès per la “biografia artística, cultural i social de Tossa de Mar en els primers quaranta anys del segle XX”, però sobretot aquesta indiferència que es tradueix en ceguesa quan som incapaços d’extreure “la lliçó, íntima i política que transcendeix” d’aquella exposició. I feia la comparació amb dos altres refugis artístics i intel·lectuals, els de Ceret i Cotlliure, que han fet del seu passat projecció cap al futur amb el model de turisme que nosaltres, ben lluny de les proclames i els manifestos del Gatcpac en els anys trenta, hem destruït. Dissortadament, la riquesa cultural d’un poble com Tossa, ple de referències artístiques significatives, experiències i transformacions socials, convivències d’idees i d’autors (literatura, art, arquitectura, filosofia, política, periodisme...), amb projectes pedagògics tan avançats com per exemple el de les colònies escolars d’Artur Martorell o la creació del que seria en aquells moments (1935) el primer museu d’art contemporani, s’ha convertit en un treball de recerca aïllat que, tot i suggerir un munt de possibilitats, es tanca en si mateix. En segueixo d’una manera més o menys activa l’evolució i em sap greu observar que, passats els anys, des d’aquell inici apassionant per reconvertir el museu en un centre viu que acollís i potenciés activitats relacionades amb aquest passat, les etapes s’han succeït sense cap ànim de donar suport a plantejaments que podrien ser elements estratègics amb vista al turisme i la investigació. Un dels aspectes que han transcendit de l’exposició és la traducció i fusió –a càrrec de Miquel Berga– dels dos llibres de Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (1934-1939), editat per Tusquets el 2011, amb un gran èxit que seguirà fent via cap al món del cinema. Mentre que els aspectes històrics més lligats a l’arqueologia i la història sí que han estat una font d’estudi, el món de l’art tan sols ha tingut presències discontínues, breus cicles d’exposicions, artistes i gent responsable, com ara Sebastià Coris i David Moré, que s’han dedicat a preservar la memòria; Marta Planellas, que ha investigat la relació amb l’espionatge durant la Guerra Civil espanyola, o Joan Planellas –un dels actius apassionats per Tossa–,  que, sense deixar la recerca històrica, potencia des de la seva galeria d’art contemporani un ambient artístic en què descobrim alguns artistes vinguts d’altres països, però la diferència avui és que cada presència viu aïllada del nucli de referència. Això sí, com Masson i Bataille, en plena efervescència creativa, o Bates, escrivint la seva novel·la, trobem Annya Magnussen, Dennis Hollingworth, Gover Oost o Mick Thacker. El gran repte de Tossa és trobar aquest punt d’equilibri que, des de la lliçó del passat, sigui capaç de transformar i interpretar les estratègies del futur. A la imatge, "El violinista celest" de Marc ahgall, 1934. Es pot veure al Museu Municipal de Tossa.