“Universos Paral·lels” de Waltraud Maczassek al Museu de Montserrat

L’artista alemanya, establerta a Barcelona i arrelada al Penedès, Waltraud Maczassek, presenta, per mitjà de l’exposició Universos Paral·lels, que es pot veure a la Sala Daura del Museu de Montserrat fins el 9 de juny, una trentena d’obres de tècnica mixta amb escultures -relleus que fa la pròpia artista per mitjà d’incisions amb els dits, deixant-hi empremtes- i acrílic-. El treball de Waltraud Maczassek, fonamentalment pictòric i inspirat en la natura per reflectir paisatges interiors, se situa en el corrent de l’abstracció lírica. La natura i, més concretament l’origen de la vida, és el fonament de l’exposició que presenta a Montserrat. És la natura la que l’inspira per reflectir els paisatges interiors. Maczassek, amb els seus quadres, reinterpreta cèl·lules i molècules, i s’interroga sobre les formes vitals més primigènies, alhora que no oblida els paisatges que li són propis en el país que l’ha acollida, tant terrestres (especialment protagonitzats per la vinya i el vi) com marins. Cerca, en aquest sentit, la comunió de l’home amb la natura, perquè habitualment es tracta de paisatges viscuts, respirats, trepitjats, que al mateix temps s’esvaeixen de qualsevol definició de temps i espai, i adquireixen tints fantasmagòrics. Les obres que es poden veure a l’exposició Universos Paral·lels, comissariada per José Corredor-Matheos, són díptics, tríptics i peces més grans. La majoria estan realitzades l’any 2012 i el 2013, i el fil conductor és la natura i la creació. La creació artística ofereix diverses interpretacions. En el cas de Waltraud  Maczassek, podem veure la seva obra en conjunt com un procés de gènesi, com un desenvolupament que ens porta d’unes formes nascudes del caos primigeni propi de tota obra d’art, a una clarificació que cristal·litza en geometria que posteriorment es flexibilitza fins a amagar-se en un nivell invisible del quadre. No és un fruit que sorgeixi sol, ni principalment de la raó, en un acte voluntari, sinó obeint una veu interior. El seu art concilia allò d’apol·lini i de dionisíac que polaritzen tota activitat humana. Si busca l’ordre sap també que no ha d’oblidar el començament conceptual del caos primigeni. Que cal vorejar el caos, l’abisme, mantenint la ment serena. El conjunt d’aquesta exposició ens suggereix el procés de configuració progressiva i, a la vegada, de la fluïdesa seguida per l’artista i, en una altra escala, s’esdevé en cadascun dels quadres. Els espais són, alguns cops, masses difuses de color de filiació informalista, i en diversos quadres l’artista dóna fe d’aquesta atracció pel lliure corriment del pigment i del traç. La forma –al·ludint a allò que suggeria Miquel Àngel de l’existència oculta de la forma escultural dins la pedra– jau, indiferenciada, en els magmes, els remolins i fons de l’espai. D’aquí el seu caràcter de germen de l’orgànic, en la barreja de traços, taques, colors i diferents tonalitats. Aquest seria el punt de partida en el procés que podem establir conceptualment de l’obra de Waltraud. Observem com, en altres obres, ens dóna imatges d’una altra fase que suggereix una etapa posterior del desenvolupament, en què besllumem una configuració geomètrica de les formes: grans cercles que ocupen tot l’espai, o que es limiten a aparèixer dins d’ell, rectangles o construccions amb rectes més irregulars. És la fase de la construcció. Tot art implica construcció, però aspira que l’encofrat i la carcassa acabin desapareixent, i l’obra se sostingui, ingràvida. Els cossos suren i l’espai del quadre no és ja l’espai de la vida real. I nosaltres mateixos, espectadors d’aquests quadres, tenim la sensació de la nostra pròpia ingravidesa. El punt conceptual d’arribada serà el de la conciliació dels contraris. La serenitat, les aigües calmes que no deixen, no obstant, de fluir. Signes d’aquesta inquietud, d’aquest anhel, denoten una necessitat espiritual. Tot flueix, i no hem de deixar-nos atrapar per les coses, per res que impedeixi la identificació amb el cosmos, evocat en aquestes pintures, per fluir també. Apareixen petites taques o traços que poblen l’espai i creixen harmònicament, amb ritmes musicals de fina sensibilitat. La música és sempre l’últim i més profund estadi de l’obra d’art. Una música silent, que només podem sentir si nosaltres, física i mentalment, romanem en el mateix silenci que guarda l’obra. Aquestes tres fases estan implícites en cadascuna d’aquestes obres, han passat per elles i, al mateix temps, podem observar-les en el conjunt, vist com una sola obra. Són diferents moments d’identificació amb el cosmos, que produeixen la sensació d’universos paral·lels en constant creixement. La producció de Waltraud Maczassek constitueix, en conjunt, una unitat i, al mateix temps, com en tota realització veritablement creativa, cada quadre és una entitat diferent i autosuficient, que hem de considerar única. La creació artística sempre és realitzada en un procés en què el creador opera en un pla on l’espai interior, el de la seva ment, es u amb l’exterior. Espai i temps s’han fos en el moment de la creació per a l’artista, com ho faran en la contemplació atenta de l’espectador. Waltraud Maczassek va néixer a Frankfurt am Main, Alemanya. Viu i treballa a Barcelona. Estudis de Belles Arts a l’Institut Pedagògic de Wiesbaden, Alemanya. Estudis de color, composició i paisatge a l’Escola Lliure del Mediterrani. Estudis i llicenciatura en Belles Arts per la Universitat de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona. A les imatges, a dalt, l'artista. A sota, Watraud Maczassek amb el comissari de la mostra, José Corredor-Matheos i el director del museu, Josep de C. Laplana.