David Bowie al Victoria and Albert Museum

El Victoria and Albert Museum de Londres programa una exposició sobre David Bowie del 23 de març al 28 de juliol. He d’anar a veure-la. L’any passat vaig visitar Posmodernism, també al V&A. L’exposició tenia els seus alts i baixos o, si més no, moments que suscitaven més el meu interès i entusiasme, i d’altres que no tant. Els que no tant tenien a veure amb el disseny industrial i l’arquitectura, i els que més, amb un intent d’explicar un temps de col· laboració en què les barreres entre música, art o disseny semblaven diluir-se. Però el V&A és un museu d’art i disseny o d’arts aplicades, així que estava més que justificada aquesta presència arquitectural i de disseny industrial per sobre del que són moments de col·laboració i de relectura de les avantguardes. També perquè la postmodernitat té el seu origen tant en la filosofia com en l’arquitectura. De tota manera, el que més em va cridar l’atenció va ser la introducció al catàleg dels comissaris, Glenn Adamson i Jane Pavitt. Aclarien que no tenien cap voluntat de definir la postmodernitat, sinó de reflectir i identificar un període de vint anys, entre el 1970 i el 1990, en el qual es va donar una determinada manera de fer. I el més important, gairebé seguint la teoria emocional d’Eloy Fernández-Porta, que aquesta manera de fer havia marcat la formació professional, intel· lectual i emocional d’una generació que d’alguna manera havíem estat partícips o espectadors juvenils d’aquest moment. I ara el mateix museu anuncia una exposició sobre David Bowie. És un altre referent. Un referent no només per a una generació o per a diverses, sinó un dels grans referents culturals del segle XX. El V&A és efectivament un museu d’arts aplicades, un museu que porta inscrit en el seu nom la marca de l’època victoriana, que, d’aquesta manera, podria respondre a esquemes establerts i una mica arcans en la història de l’art. No obstant això, i aquesta és la falta de complexos anglosaxona convertida en virtut, ha realitzat un gir molt interessant en el que aquest apel· latiu de museu d’arts aplicades li pot ser vàlid per mirar més enllà dels estereotips culturals i veure què succeeix en els marges de les classificacions. Uns suposats marges acadèmics que són els que més qualifiquen i han qualificat la producció cultural. En el recorregut per Posmodernism ens trobàvem Blondie, Talking Heads o Joy Division, ara Bowie ocuparà tot el museu. Tinc la percepció que per a molts creadors, de l’àmbit que sigui, les grans referències i allò que més els ha marcat intel· lectualment i emocionalment ha estat la música pop, rock o com es vulgui anomenar i tot el desplegament que ha significat, com a intensitat i com a actitud. S’ha parlat molt del cinema com l’art del segle XX, potser calgui revisar aquesta afirmació (si és que aquestes afirmacions tenen alguna validesa) i començar a pensar que la veritable creació cultural que ha afectat i canviat les persones ha estat el desenvolupament de la música pop. El V&A sembla que hi ha començat a pensar. I no cal oblidar que aquí, l’any 2000, Manel Clot ja va pensar en la importància de la música en la producció artística quan a la Virreina va ser comissari de l’exposició Inter/zona. A la imatge, detall de la coberta de l'álbum d'Aladdin Sane, 1973. fotografia de Brian Duffy.