El videoart en l'escena institucional

Tres destacades institucions aporten dades rellevants sobre el creixent interès de la imatge en moviment en l’univers artístic general i, en particular, en les adquisicions que enriqueixen els seus fons culturals. Els artistes contemporanis se serveixen cada vegada més de les noves tecnologies per desplegar una creativitat que no té límits. “L’existència de distribuïdores; fires, com ara Loop, que se celebra periòdicament a Barcelona; festivals, i escoles de mitjans audiovisuals expliquen la creixent adquisició, per part de les institucions, d’aquest tipus de treballs”, assenyala la directora de la Fundació del Museu d’Art Contemporani, Macba, Ainhoa Grandes. A partir dels anys 60 l’audiovisual experimenta una ràpida transformació que beneficia els sistemes de gravació, producció i edició, i que també disminueix costos. Nimfa Bisbe, directora de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació “la Caixa”, veterana en l’organització d’exposicions de vídeo, encara recorda la mostra que la fundació va celebrar el 1991, Passages de l’Image, realitzada en col·laboració amb el Centre Georges Pompidou, una de les primeres grans exposicions, que va tenir lloc al centre cultural de la fundació. Va ser un avançament per a la integració d’instal·lacions de vídeo en la col·lecció d’art contemporani. Cristina Cambra i Lola Hinojosa, responsables de audiovisual del Reina Sofia, assenyalen que fins al 2006 la inversió en obres basades en aquest llenguatge va ser molt pobra, “només adquisicions aïllades, moltes de les quals donacions dels mateixos artistes”.  A partir d’aquesta data es produeix un punt d’inflexió amb l’organització de l’exposició Primera generació. Art i imatge en moviment, (1963-1986), la qual va suposar una enorme inversió, ja que més del 80 per cent de les peces mostrades van ser adquirides per aquest museu. “A partir del 2008 es va iniciar una línia d’interès cap al cinema d’exposició i experimental.” Nimfa Bisbe diu que molts dels artistes que treballaven l’escultura, actualment ho fan exclusivament en vídeo. “És un mitjà més immediat amb el qual pots construir narracions molt diverses.” Referint-se a la crisi, Bisbe assenyala que aquesta situació d’inestabilitat afecta el mercat de l’art, no les idees o la creativitat. Segons l’opinió d’Ainhoa Grandes, en època de crisi les institucions poden invertir en formats més assequibles i apostar per valors més arriscats. “El videoart, per tant, surt beneficiat, tot i que encara els principals col·leccionistes d’aquest gènere són les institucions culturals.” Pel que fa als acords interinstitucionals, “la Caixa”-Macba, per al trasllat d’obres que per primera vegada es presenten de manera conjunta fora de les seves respectives seus, com per exemple a l’entorn del Museu Guggenheim-Bilbao, Ainhoa Grandes opina que el treball en xarxa i l’eficiència econòmica són vitals en el context actual. “Fruit d’aquesta col·laboració podrem mostrar a un públic més ampli els nostres fons artístics, realitzar plans d’investigació i educació més ambiciosos relacionats amb el pensament i la cultura contemporània, que uneixin la experiència i el coneixement de les dues entitats”. Nimfa Bisbe, per la seva part, expressa que “amb aquesta iniciativa augmenta la capacitat de generar discurs i coneixement sobre l’art contemporani”. Cristina Cámara i Lola Hinojosa expliquen que una de les dificultats per als artistes que treballen en vídeo és la producció. Els museus i centres d’art han assumit part d’aquesta tasca, a través de convocatòries públiques o de projectes de producció concrets. El Reina Sofia, per exemple, té el programa Fissures. No obstant això, l’Estat espanyol no disposa d’un centre de producció específic que disposi de recursos tècnics i econòmics per produir nous projectes. Des de l’àmbit privat, alguns galeristes i col·leccionistes de vídeo també col·laboren i aposten per la producció. Les noves tecnologies han permès que el vídeo s’hagi obert a noves plataformes d’exhibició que es troben principalment a la xarxa. Els aspectes inherents al llenguatge del mitjà: el so, la música i la durada, acosten el vídeo a la lògica dels mitjans de comunicació omnipresents en la quotidianitat. Alhora, les tècniques d’animació i 3D digitals el situen proper als videojocs. “Si a això li sumem el que s’ha comentat sobre les noves plataformes de visionatge a internet, es pot dir que el vídeo afavoreix l’acostament al públic jove, que està familiaritzat amb aquests mitjans”, continuen dient les responsables del Reina Sofia. Quant al museu, també es produeix un canvi en les sales que afavoreix l’acostament. El cub blanc, sorgit en els anys 50, es transforma en caixa negra i, darrerament, amb la proliferació d’espais en què conviuen la imatge en moviment amb els mitjans tradicionals, en un espai mixt que afavoreix el diàleg entre obres, assenyalen Hinojosa i Cámara. Art i realitat són conceptes que s’entrellacen en un món marcat per allò visual. El vídeo ha oblidat l’etiqueta de nou mitjà, que lluïa en el passat, per adquirir rellevància per la seva càrrega artística. La fascinació que desprèn la imatge en moviment en els seus vessants explorats i desconeguts. Creació adherida a multicolors experiències pluridimensionals que anhelen ser reproduïdes. A la imatge, Dough Aitken. "Interiors, 2002". Videoinstal·lació. Col·lecció d’Art Contemporani Fundació “la Caixa”.