Francis Picabia renascut a una nau de le Marais anomenada Topographie de l’Art

Posa-li com a nom casualitat, destí o mera atracció, però de París me'n vaig emportar com a millor exposició una que no havia planejat pas. Al meu últim dia a la capital francesa vaig anar al barri de Le Marais, on es troben un centenar de galeries d'art, una darrera de l'altra. El meu destí, però, era el museu Picasso, on hi ha actualment una exposició conjunta de Picasso i Rodin.

Quan tan sols em quedaven un parell de carrers fins arribar hi, em va cridar l'atenció un espai peculiar i atractiu a la vorera contrària. Vaig creuar i em vaig endinsar en el que semblava una antiga nau industrial, amb sostres alts, parets despintades i el terra de formigó. En mig de tota la deixadesa i el toc inacabat de la sala, vaig trobar una espècie d'harmonia - aconseguida per la llum suau del dia ennuvolat, que entrava per les finestres del sostre, i pel muntatge de l’exposició.

Topographie de l'Art és una galeria d'art contemporani creada el 2001 per un col·lectiu d'artistes i historiadors de l'art amb l'objectiu de produir i muntar projectes artístics originals que representassin les reflexions, inquietuds i qüestions del temps en el qual vivim. L'exposició actual s'anomena Poèmes et dessins de la fille née sans mère, que pren com a títol el nom d'un reconegut llibre del pintor i poeta avantguardista Francis Picabia. Aquesta declaració, que es

tradueix a "poemes i dissenys de la filla nascuda sense mare", ha inspirat una sèrie de preguntes en la dotzena d'artistes, que prenen camí per resoldre-les a través de la seva pràctica artística.

Inaugurada el 19 de maig, presenta una mescla d'artistes d'arreu del món i una diversitat de mèdiums - des d'aquarel·les i collages, a videoart i instal·lacions. Aquests continuen una conversa que va començar Picabia el segle passat, i donen les seves pròpies versions d'aquesta "noia nascuda sense mare". Uns ho fan de forma directa, com en Horst Haack amb la seva obra Paroles (2020) qui homenatja a Picabia amb una instal·lació de 15 pàgines a doble cara on

acompanya textos de Picabia publicats a la New York Tribune, amb pintures referencials a allò que diu el "germà del pare de Dada". Chloé Julien, de forma similar, pren com a motif la dona, i la representa d'una forma alienada, desconeguda, distorsionada. Els seus collages emulen quasi a l'ínfim detall l'engranatge femení, però ho converteix en un trencaclosques - a la distància

semblen flors O'keefianes, de prop són parts desendreçades del que sol ser una unitat.

D'altres agafen el seus aprenentatges i indirectament els apliquen als seus modes d'interpretació. Sigui com sigui, les obres de Glenda León, Hakima El Djoudi, Saadi Souami i la resta d'artistes, parlen amb l'esperit d'un artista i poeta que va inspirar a tota una generació. La meva experiència en aquesta galeria va ocórrer per pura serendipitat, però aquesta exposició de Topographie de l'Art es digna d'estar a dalt d'allò que veure si viatges a París per un parell de dies.