Joan Ponç i la literatura

La darrera exposició produïda per l’Associació Joan Ponç ens permet mostrar la singular relació que el pintor tingué amb el món de la literatura. La mostra s'ha pogut veure fins a l’1 d’abril al Museu de la Vida Rural de la Fundació Lluís Carulla. Ara, s'exposa, fins a finals de maig, a Can Sisteré de Santa Coloma de Gramenet. La iniciativa dóna a conèixer un aspecte clau per entendre millor l’abast i el procés de gestació de l’imaginari poncià, alhora que ens permet mantenir actiu el procés de divulgació de la figura de Joan Ponç, objectiu amb el qual s’han dut a terme exposicions com ara la de la sèrie de gravats La pell de la pell, de J.V. Foix, amb cinc itineraris entre el 2008 i el 2010, i l’exposició dels originals de les Capses secretes, que s’exhibí per primera vegada a Roma, vint-i-set anys després de la seva edició per part de la Caixa de Pensions, amb la col·laboració del RAER, ocasió que ens va permetre iniciar el periple que posteriorment, gràcies a la col·laboració amb l’ODA, ha passat per onze espais de la xarxa de museus, i que esperem que el 2014, amb motiu del trentè aniversari de la mort del pintor, es pugui veure sencera a la ciutat de Barcelona. 

Joan Ponç dóna sortida al seu talent com a il·lustrador de textos en el que fou el moment de gestació de Dau al Set, revistaque, pels mitjans austers amb què fou editada, bé podria ser considerada una versió amateur dels seus posteriors llibres d’artista. La primera mostra d’aquesta capacitat de crear imatges d’alt contingut narratiu i iconogràfic en relació amb un text literari deixa com a fruit el que es valora com el treball més preuat de l’amistat creativa entre Joan Ponç i i Joan Brossa, el llibre únic, il·lustrat a mà, que els dos joves artistes regalaren a la vídua de l’editor Enric  Tormo, Parafragamus (1947). Resulta sorprenent que no hi hagués una segona trobada pictoricoliterària ni cap altre llibre editat entre les dues ànimes més amigues d’aquell Dau al Set. Per engrandir la llegenda de l’exemplar únic, que no ha tornat a sortir mai més de les mans dels Tormo.

Parafragamus conté i concreta una forma de fer i relligar el dibuix amb la paraula que Joan Ponç sostindrà com a segell propi: la tendència a combinar una sola imatge amb una alta càrrega simbòlica amb un text. Una fórmula eficient en la qual ens mostra la seva capacitat particular a l’hora d’extreure imatges de les paraules. Podem assenyalar Joan Brossa com a provocador d’un estil de fer que l’artista repetirà amb J.V. Foix, Joan Fuster, Luis Goytisolo o el mateix Miguel de Cervantes.

L’exposició Joan Ponç i la literatura exhibeix el fruit d’aquestes intenses col·laboracions. La pell de la pell i les 97 notes sobre ficcions poncianes amb textos de J.V. Foix (1972 i 1974), que després del Parafragamus seria l’altra gran peça d’aquesta col·lecció de primeres espases. Més tard s’hi afegirien L’exploració de l’ombra amb Joan Fuster (1974) i els dos llibrets que fa juntament amb Luis Goytisolo, amb qui compartí amistat i estades a Cadaqués: Devoraciones i Ojos, círculos y búhos (1975). Per culminar amb dues de les sèries més elaborades per a dues  obres del pes i la vàlua de  les Metamorfosis Kafka-Ponç, amb text de José Corredor-Matheos (1978) i El Quixot (1978), que no adquirí mai format de llibre. Brossa, Foix, Fuster, Goytisolo, Corredor-Matheos i Cervantes són els il·lustres imaginaris amb els quals es nodreix la biblioteca de les meravelles poncianes. 

Si ens aturem a observar l’evolució dels treballs esmentats veurem com s’hi reconeixen totes les seves etapes com a pintor. En el Parafaragamus explota el llenguatge que tant influí en el moment de Dau al Set, traç i associació lliures, pinzellada gruixuda amb forta empremta del gest del món subjectiu sobre la forma de l’objecte. A les 97 notes sobre ficcions poncianes (1974) trobem el Joan Ponç més al·legòric. Els personatges sorgits dels seus paisatges onírics habiten un submón particular i animen el diàleg entorn dels fonaments de l’actitud literària i artística de l’avantguarda entre el pintor i la faceta més assagística del poeta. El món poncià transcorre en la prosa del Foix més agosarat i marcià. Tots dos reprenen aquesta complicitat en l’immens La pell de la pell (1972). 

 Un llamp sempre és / un incís. Enmig de la nit / o en el ple del dia: / un instant d’enlluernament, / o d’il·luminació. Són uns / segons durant els quals ens / sentim vidents o ofuscats, a la / vora macabra d’una qualsevol / dissolució. L’espant hi intervé. /  Joan Fuster, L’exploració de l’ombra 1974

La cita de Joan Fuster que acompanya un dibuix diminut en el qual es veu representat el perfil negre d’una calavera sobre la qual reposa un colom que duu al bec una branca d’olivera descriu amb precisió l’efecte i gènesi de les imatges de Joan Ponç. Les il·lustracions de Ponç han esdevingut més depurades i abstractes en aquest punt de la seva trajectòria. La visió ponciana desdobla l’ombra de l’objecte subjecte de ser una altra cosa. Aquesta etapa coincideix amb les investigacions anomenades Metafísica Geomètrica.

A les Metamorfosis, Ponç fa seva la tragèdia subjectiva en 25 dibuixos  que segueixen explorant les ombres, en aquest cas, del subjecte insecte Gregor Samsa. Fent ús del seu dibuix més figuratiu, deixant constància amb senzillesa del seu domini del mitjà, traient el màxim resultat de la tècnica del gravat. La sèrie esdevé dolça com la mirada de Kafka a l’univers d’un malson familiar. Som davant del dibuix més amable de la llibreta de Ponç. Hi trobem Kafka, hi veiem l’ombra del subjecte feta objecte.

I arribem a la seva darrera sèrie, la del Quixot. Hi continua l’estil figuratiu i ple de detalls de les Metamorfosis en una suite on llueixen més les degradacions de colors dels fons, com succeeix en les Capses secretes. Període final durant el qual forneix les seves al·legories amb magisteri madur i meditatiu, i és capaç de silenciar les paradoxes del Quixot en una reinterpretació tant lliure com encertada del mite del personatge cervantí, amb qui troba el seu símil com a pintor, desvelant allò que es clou, l’objecte de l’ombra del subjecte, que és la follia del pintor, la follia de l’escriptor, en paraules de Foix, “pintors i poetes anem a la mateixa barca”.

A la imatge, "Quixot" de Joan Ponç.