"Temps" de Franc Aleu fins a finals d'abril a Eat Art Lluis Vilà

Fins a finals del mes d'abril es podrà veure a l'Eat Art Lluis Vilà de Banyoles l'exposició Temps de Franc Aleu.

Fa temps, algú va definir Franc Aleu com un artista “malalt de foto”, però el procés de desenvolupar les seves tasques creatives ha transformat aquesta definició en una petita anècdota, un moment d’una trajectòria que ha esdevingut un punt de partida per a un artista que amb valentia i una gran intuïció no ha dubtat a llançar-se de caps a les més diverses i agosarades aventures expressives.

Aventures i ansietats que a través del temps l’han anat portant a buscar diferents camins d’expressió, fins a arribar a l’òpera, un art total que li ofereix la possibilitat d’afrontar un immens repte i que alhora li proporciona un amplíssim camp de possibilitats per expressar-se. Un gènere que abraça totes les disciplines és un camp immens on Franc Aleu s’ha capbussat amb intensitat.

El seu gran coneixement tecnològic li ha permès treballar sense fronteres, anant sempre una mica més enllà per expressar les seves idees i, a través del seu ofici, fiscalitzar les emocions en unes creacions que impacten i atrauen per la seva força i la seva potència creativa.

Des de les grans creacions fins a les òperes i des dels treballs als escenaris més fastuosos del món cultural, ara Franc Aleu arriba a l'Espai Eat Art de Banyoles, un espai que li serveix per fer una aturada. Per mostrar unes obres que ens posin al davant reflexions més íntimes que ens facin evident que tot el que fem, per grandiós i important que sigui, té sempre un punt de trànsit que és del tot inherent a la nostra condició humana i, per tant, a tot allò que podem realitzar.

Una galeria que també s’ha transformat i que ara es dedica a l’art i la gastronomia i que té com a objectiu aglutinar sinergies és, sens dubte, un bon espai per fer una aturada, i Franc Aleu sap aprofitar l’oportunitat per plantejar des d’una nova perspectiva un dels eixos de moltes de les obres en què s’ha submergit anteriorment. L’especialitat del lloc li ofereix la possibilitat de treballar amb un material, la carn, ben allunyat de les altes tecnologies a les quals ens té acostumats, però que és una bona eina per expressar una de les nostres angoixes més antigues: la nostra pròpia condició efímera.

La carn utilitzada com a mitjà expressiu ens parla de l’efímer d’una manera directa i ens connecta directament i amb rotunditat amb pensaments que sempre ens han acompanyat, amb reflexions que s’han transformat en paraules com les d’Ovidi: “Nosaltres vam florir també un dia, però aquella flor s’assecà aviat…” (Tristes 5,8,19).

Paraules d’aspectes clau de la nostra existència, com ara el temps i la mort, realitzades amb botifarres que s’assecaran i es convertiran en un altre aliment  amb el pas del temps, són una manera clara i directa de parlar-nos d’aquesta flor que s’asseca, però també de dir-nos que el pas del temps és també una part d’un procés que pot esdevenir enriquidor i transformador.