Impressionisme i paisatge al Museu Thyssen

El Museu Thyssen es torna a omplir de bons quadres, aquesta vegada impressionistes. La mostra es titula Impressionisme i aire lliure. De Corot a Van Gogh, i es pot visitar fins al 12 de maig del 2013. De moment, no hi tinc cap objecció –per descomptat tampoc en la qualitat– perquè molts impressionistes van ser sovint paisatgistes amb el cavallet al camp… És clar que hi ha també grans paisatges (en general idealitzats) en l’academicisme. Vull dir que el dilema de fons radica a saber si se’ns vol dir que els impressionistes van ser, gairebé primordialment, paisatgistes. A la qual cosa caldria contestar amb dubtes. Fa la sensació que bona part dels impressionistes van acudir a la naturalesa per estudiar com pintar-la més que no pas per retratar-la en si mateixa. Val a dir que fins a l’impressionisme els paisatges van ser essencialment estàtics; després de l’impressionisme (i dins d’ell) són dinàmics. És a dir, a l’impressionista no li interessa tant el que veu –per això no hi ha paisatges grandiosos, com en el romanticisme–, sinó com ho veu. I el com és la qüestió.

Recordem que aquesta idea se situa en el principi oficial d’aquesta escola, ja que quan Monet va exposar el 1874 (el quadre s’havia pintat dos anys abans) Impresion, soleil levant –una vista del clarejar amb trets marcadament impressionistes, és a dir més interessat pels colors i efectes de la llum que pel paisatge en si–, un crític va parlar una miqueta menyspreadorament de l’impressionisme, perquè es va adonar (encara que no ho entengués) que la teoria de la visió, la impressió de l’ull que contempla, importava en veritat molt més que el paisatge mateix. Per descomptat que altres impressionistes clàssics, com ara Pissarro o Sisley (sense deixar de banda la tècnica ni la forma de la pinzellada), van ser una mica més convencionals, fins i tot en quadres tan bells com el tardorenc de Camille Pissarro Les teulades vermelles, imatge de camp o de llogaret. O quan Alfred Sisley pinta un altre paisatge campestre a l’hivern, nevat, com ara Neu en Louveciennes, del 1874. Seran, sens dubte, paisatgistes nous, renovadors, però poden ser paisatgistes. No així Monet, ni quan pinta L’estació de Saint Lazare (1877), ni quan, ja molt més lluny, retrata aspectes de la llum sobre la façana de La catedral de Rouen, el 1892… Monet, per descomptat, no s’emociona amb el gòtic, ni amb el vapor del tren (encara que això era nou en el paisatgisme), no, es recrea en els canviants matisos de la llum. Ell s’adona, gairebé per primera vegada, que la llum fa canviar un paisatge teòricament idèntic. I pinta (magníficament) aquesta impressió òptica.

El cas del gran Van Gogh (com el de Gauguin) és molt diferent. Difícilment se’ls pot anomenar impressionistes, perquè van molt més lluny amb el color o la tècnica. Són postimpressionistes, com a mínim, i tenen ja molt de fauves i força de simbolistes no acadèmics, en la mesura que el simbolisme volia veure en la realitat una altra realitat, més mística, més profunda… Què són els arbres com flames de Van Gogh, o els seus estels en la nit, immensos, cabdals, com si fossin un altre sol en la foscor? Aquí no hi ha paisatgisme, encara que hi hagi paisatge i encara que s’hagués pintat a l’aire lliure. Aquí hi ha il·luminació, transformació, metamorfosi. Van Gogh i molts impressionistes es van introduir profundament en la naturalesa i la van sentir. Però mai van voler retratar-la i prou. Van buscar molt més i van anar molt més enllà, gairebé tots en segles diferents. Per tant, d’acord pel que fa a l’aire lliure, però no en la part de paisatgistes. Tret que reestudiem el terme.

A la imatge, detall d'"Un hospital de Saint-Rémy" de Vicent van Gogh.