Autoretrat d'Alberto García-Alix a La Virreina, Centre de la Imatge

La Virreina, Centre de la Imatge de Barcelona presenta fins al 5 de maig del 2013 una exposició d'Alberto García-Alix.

Emulant les coordenades del temps i de l’espai, l’autoretrat fotogràfic actua com un estudi geomorfològic humà, indicant els trets i els traços de les experiències viscudes que, visiblement, resten marcades. Seguint aquesta mateixa lògica, però en una franja cronològica que va des de la dècada dels 70 fins a l’actualitat, responen precisament al conjunt d’autoretrats d’Alberto García-Alix, un dels emblemes de la fotografia espanyola contemporània, reconegut especialment per tot el seu testimoni gràfic de la movida.

Fidel al blanc i negre que li és característic, García-Alix ofereix un ampli ventall d’autoretrats en la seva forma i el seu significat. Així, podem trobar des de retrats en primera persona, amb un llenguatge frontal i directe, fins a natures mortes o espais exteriors i interiors darrere dels quals es traça el seu perfil biogràfic, passant per imatges fragmentades que recorren a la insinuació o al suggeriment a partir del recurs de les ombres o el retrat de tatuatges, animals o objectes. Ve a completar l’estudi radiogràfic la seva obra audiovisual, especialment la trilogia Los tres vídeos tristes realitzats a París i també la darrera obra De dónde no se vuelve, produïda el 2008 amb motiu de l’exposició que va portar el mateix nom al Museu Reina Sofia. En tots els casos, es tracta d’utilitzar la imatge fotogràfica i el seu vessant fenomenològic per certificar un seguit de capítols viscuts i poder d’aquesta manera tornar a visitar-los per a una millor comprensió, tal com el mateix García-Alix confessa. Precisament pel seu fort reconeixement públic, i alhora per tota l’experiència vital i històrica que se li associa, especialment en els anys de la Transició i la convivència de tota una generació amb el consum de drogues i les seves conseqüències, les més de setanta fotografies que es poden veure actualment a La Virreina constitueixen entre totes un macroautoretrat del fotògraf. 

Escapant, però, dels paràmetres biogràfics i anant a una visió més sistèmica de la fotografia contemporània, l’autoretrat esdevé especialment rellevant com a llenguatge, donada la importància que aquest té en referir-se de manera directa a la problemàtica de l’estatus del productor d’imatges. Així va ser en l’emergència de la figura de l’artista plàstic des del segle XVII i, en una deriva similar, va succeir amb l’aparició de la mateixa fotografia de retrat al segle XIX. Enmig d’un joc en què intervenen l’acte de representació, el reconeixement i la identificació, la presentació envers els altres i la pròpia afirmació, els autoretrats d’Alberto García-Alix coincideixen en una franja històrica en què la fotografia, com a llenguatge en si mateixa, és admesa en els espais autònoms de l’art contemporani, i el fotògraf, sota la premissa de cronista del temps i de les seves formacions socials, com a creador. Aquesta primera monogràfica dedicada a García-Alix a Barcelona així ho corrobora.

A la imatge, detall d'"Autoretrat amb la mà ferida", 1983 d'Alberto García-Alix.