Fortuny, 175 anys al MNAC i al Museu Salvador Vilaseca

Marià Fortuny, nom emblemàtic de l’art català del segle XIX, se situa en la cruïlla de la tradició acadèmica i la modernitat consegüent amb una producció plàstica esplèndida pel que fa a l’aptitud i la intuïció creatives. Recollí del seu temps els models estètic i compositiu més convencionals, i alhora introduí canvis extraordinaris en el tractament de la llum, el color i la pinzellada, un saber fer genuí que exterioritzava la pulsió renovadora. De fet, i considerant l’obvi desconeixement dels modes artístics que just despuntaven o eren a punt d’afluir, en l’obra de Fortuny es podrien advertir els corrents estètics que definiren l’art europeu del XIX i dels inicis del XX: l’èpica, la moda pompier i la curiositat per l’exotisme romàntics, el costumisme realista, el luminisme mediterrani, l’efectisme impressionista, el preciosisme de l’art noveau i fins un incipient expressionisme present en el traç i el combinat cromàtic. Una lliçó d’història de l’art modern en tota regla.

Fortuny fou reconegut molt aviat en l’àmbit internacional. La prematura mort no el privà de triomfar en vida a través dels Madrazo i del marxant Goupil, amb qui mantingué una relació professional –alliberadora i restrictiva, segons es miri– que dictà el procedir del mercat de l’art de l’època. El periple de Fortuny des de Reus i Barcelona, passant per Madrid, el Marroc, París, Roma, Granada o Nàpols, marcaren una vida intensa de treball i d’experiències, truncada al final per una depressió potser causada per l’excés d’èxit i d’exigència.  

Dues són les obres que més caracteritzen l’autor o, millor dit, per les quals tothom el coneix: La batalla de Tetuan i La vicaria. Són peces ben significatives, erigides en símbols, i que delaten una dualitat en els interessos del pintor: l’una, de dimensions majestàtiques i disposició -–en diríem ara– cinematogràfica, exposa al sol el ritme agitat i el caràcter ètnic de l’escena bèl·lica. L’altra, de petit format i d’afectat decorativisme, exhibeix un interior saturat, quasi atuïdor, que respon al gust més burgès. La pintura de gènere preferida pels clients i l’encàrrec institucional. El Fortuny opulent i el Fortuny cronista. A la fi, dues cares d’una mateixa moneda que proporcionaren al seu autor bona part de l’enaltiment del qual gaudí. 

Les obres esmentades formen part de les dues grans exposicions que ens arriben amb motiu de l’Any Internacional Fortuny i de la commemoració del cent setanta-cinquè aniversari del seu naixement. El MNAC és escenari d’una monogràfica anàlisi entorn del procés creatiu de la contesa marroquina i el Museu Salvador Vilaseca de Reus convida a un recorregut entre les obres que més van distingir la vibrant personalitat del pintor. Un entusiasta homenatge de doble vessant que mostra la versatilitat del mite reusenc.

A la imatge, detall de "La batalla de Tetuan" de Marià Fortuny.