Coincidint amb l'Apertura Madrid Gallery Weekend 2019, la galeria Jose de la Mano inaugura, el 12 de setembre, l'exposició Noemí Martínez. Silencio orgánico [1954-1969]. La galeria exhibeix per primera vegada el personal llenguatge escultòric de l'argentina Noemí Martínez (Buenos Aires, 1934), dins de la línia expositiva de la galeria d'anar rescatant figures oblidades de les dècades de 1950 i 1960 a Espanya i Llatinoamèrica. La mostra, composta per una selecció d'escultures realitzades en les dècades dels cinquanta i seixanta en diversos materials com guix o bronze, permet aproximar-nos a l'etapa de producció informalista més intensa de l'artista. No obstant això, tot i que algunes d'aquestes escultures orgàniques van estar presents en la cèlebre antològica Dones en l'Art Espanyol. 1900-1984del Centre Cultural Conde Duque, l'obra de Noemí Martínez havia estat, però, com en el cas de moltes altres dones, silenciada fins ara en l'estricta intimitat del seu taller.
Tal com va escriure Pablo Llorca: "Encara que ella sí que mostra personalitat creativa, mantinguda des que era una jove que al començament de la dècada de 1950 va arribar des d'Argentina per estudiar Belles Arts a Madrid. La seva personalitat artística es va formar llavors, va beure de l'esperit informalista de l'època (on se situava bona part de les seves amistats) i va gaudir del contacte d'hora amb Ángel Ferrant, el que va ser decisiu per a trobar-se i també per sentir la pedagogia de l'art, i tal vegada també de la vida. Perquè, alumna de vint anys en un dels seus tallers, la relació d'harmonia amb la creació va ser la lliçó més important que d'ell va extreure. Les seves escultures informals, molt influïdes pel que llavors estava de moda entre els artistes més inquiets, són peces fetes en escaiola o bronze, expressives ja que la seva forma és guiada per l'instint, i també per la relació que el cos estableix amb el material. El resultat final del conjunt, realitzat al llarg de diversos anys, té una aparença més aspra que la seva obra posterior, i una dimensió tel·lúrica -un concepte llavors tan de moda- que tampoc es podrà després. No obstant això, els elements subjacents en elles tenen vincles amb les seves obres següents, dels que en realitat mai s'allunyarà. Entre ells hi ha el treball amb els elements de la natura, la dialèctica entre l'instint o la imaginació i la matèria, i la tasca de redefinir aquesta."