Comissariat i mediació

Des de fa uns mesos es pot veure a Caixafòrum Barcelona Què pensar, què desitjar, què fer, una exposició expandida en el temps i presentada en tres parts. Què pensar, què desitjar i què fer són els títols de les tres mostres consecutives que exploren la funció que l’art pot tenir en un present marcat per la redefinició a tots nivells. Rosa Martínez és la comissària d’aquest projecte, en el qual ha treballat amb obres de la col·lecció de la Caixa, i alhora n’ha incorporat d’altres que funcionen com a suggeriments de compra. Una estratègia molt semblant a la que Kaspar König va realitzar en la seva primera exposició com a director del Ludwig Museum a Colònia, titulada Museum unserer Wünschen (El museu dels nostres desitjos, 2001) i en la qual va exposar totes aquelles obres que a parer seu haurien de formar part de la col·lecció del museu. Quins millors arguments hi ha per convèncer un comitè d’adquisicions que veure les obres in situ perfectament instal·lades? 

Com és habitual en el seu treball, Rosa Martínez no realitza complicades exposicions de tesi ni és gaire patidària de presentar arxius de documents, sinó que entén el seu treball com el de la mediadora que crea el context perquè les propostes artístiques es presentin de la millor manera possible. Martínez valora tot allò que de presencial i experimental pot aportar l’art, com alguna cosa viva que ens permet reflexionar sobre el nostre present. 

La trajectòria de Rosa Martínez és llarga i sòlida. Va ser comissària i una habitual de biennals internacionals, començant per la primera edició de Manifesta (1996) a Rotterdam, Istanbul (1997) o Moscou (2005 i 2007), entre d’altres. També va ser comissària del Pavelló Espanyol a la Biennal de Venècia, l’any 2003, amb Santiago Sierra, el projecte del qual va deixar el pavelló en enderrocs, al mateix temps que impedia l’entrada a tot aquell no posseïdor d’un carnet d’identitat espanyol, de manera que un ampli percentatge de visitants a aquest esdeveniment basat en pavellons nacionals, en quedava exclòs. De nou, la comissària contribuïa a crear la millor situació possible perquè el projecte artístic pogués dur-se a terme. 

I una altra dada que val la pena recordar aquí: Martínez va ser la directora de la Biennal del Mediterrani entre els anys 1988 i 1992. Va ser aquesta una biennal impulsada des de Barcelona i centrada en l’art emergent, que va treballar aspectes com ara la multidisciplinarietat i els intercanvis entre diferents ciutats d’una zona geogràfica concreta. Amb bastant poca visió de futur, va ser cancel·lada per deixar pas als grans plans de Barcelona 92. Però aquesta és una altra història que ja no depèn del comissari encara que l’afecti. 

A la imatge, Rosa Martínez, comissària de "Què desitjar".