Clavé: art, compromís i llibertat

Són molts els records i les anècdotes compartides amb l’Antoni Clavé. Per mi, abans que gran pintor i cartellista, que ho va ser i amb escreix, abans que cap altra cosa, va ser un gran amic amb qui vaig compartir els avatars de la vida quotidiana durant els difícils anys de la guerra i la postguerra civil espanyola. Després, cadascú emprengué la seva direcció, però la relació sempre va ser intensa i constant. Vam viure un període entranyable i emocionant, però també les vam veure de tots colors durant incomptables moments, com als camps de concentració francesos a la Catalunya del Nord. Totes aquestes vivències, en companyia d’aquest amic, sempre les he plasmat en les meves memòries, en què es dibuixa un perfil bastant exacte de bona part de les nostres experiències en comú, a més d’un retrat força exacte de com el veia el seu entorn més proper i més llunyà. El darrer cop que el vaig visitar, fa un parell d’anys (2003), va ser quan amb la meva dona, la Terry, ens vam desplaçar fins a Sant Tropès –a l’Estat francès–, residència habitual de l’Antoni Clavé. El seu estat físic no era el millor, però encara era la mateixa ment lúcida i divertida de sempre. Ens vam explicar algunes anècdotes i vam fer una mica de repàs de tot plegat. D’aquell viatge, en vaig fer una sèrie de fotografies que li vaig enviar i dedicar i que, posteriorment, ell efusivament em va agrair. Encara recordo el fax que em va enviar i que deia: “He rebut una bomba”, referint-se a les instantànies que li havia fet. 

D’Antoni Clavé s’ha escrit a bastament, però de l’època primerenca, de la qual sóc bon coneixedor, caldria complementar algunes informacions. Per exemple, jo equipararia la seva biografia juvenil amb la dels pintors catalans Joaquim Cadena i Carles Nadal. Com Clavé, van fer el seu aprenentatge pintant parets. Els pintors de parets, a l’època, eren gent de molt ofici. Pintors amb un vastíssim repertori de motius ornamentals a l’abast de tots els gustos. Un ofici que li va proporcionar les eines essencials per, més endavant, fer el que va voler amb la pintura, la pintura mural, el cartellisme..., fins i tot arribant a desconstruir la pintura en la seva època més coneguda i reconeguda. La guerra va trobar en Clavé, com en Cadena i en Nadal, associats per pintar cartells per a les façanes dels cinemes i per a la publicitat cinematogràfica impresa. Per exemple, l’artista va fer la decoració publicitària dels cinemes Fèmina, Capitol i Catalunya de Barcelona, regentats per la distribuïdora catalana de pel·lícules Cinaes. En aquella època –principi dels anys trenta–, Antoni Clavé ja havia guanyat més d’un premi en importants concursos de cartells, com per exemple els que organitzaven la Caixa d’Estalvis i la Quinta de Salut l’Aliança. Convé remarcar que el pintor Xavier Güell i l’arquitecte Sixt Yllescas, membres del consell de direcció de la Cinaes, van fer possible aquest treball d’en Clavé –grans plafons de factura avantguardista– que trencava la rutinària publicitat cinematogràfica del moment. Bona part d’aquesta activitat la va fer a redós del Sindicat de Dibuixants Professionals de Barcelona, integrat per noms tan reeixits com ara els de Josep Bartolí, Hélios Gómez, Martí Bas..., i també gràcies a la intensa activitat que generava el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Miravitlles. De l’època de París hi ha un munt d’anècdotes especials, fins i tot com guanyàvem quatre diners pintant retrats a Perpinyà de camí cap a París. També tota la intensa activitat de dibuixant de còmics, que tant ell com jo exercíem. Encara conservo originals seus d’aquella època i realment eren petites obres d’art del món de la narració i que tenen molta relació amb el cinema. Uns temes, cinema i art, que en la biografia d’Antoni Clavé tenen especial rellevància. Per acabar, reproduiré un fragment de carta de quan anàvem a l’Académie de la Grande Chaumière de París, on en Clavé em deia: “T’has assabentat ja com rutlla l’acadèmia de dibuix? Ara ho necessito més que mai. A la nit t’esperem al lloc de costum en Viladomat, en Tomàs –periodista–, en Bas i jo.” Pintar sempre havia estat una de les seves necessitats, com el compromís social, la llibertat i Catalunya.

A la imatge, Clavé i Fontserè a l'estudi de Clavé a Sant Tropès. 

(*) Article publicat a la revista bonart de l’octubre del 2005, amb motiu de la mort d’Antoni Clavé.