Els autoretrats de Picasso al Museu Picasso

Siempre es todo ojos. No te quita los ojos. / Se come las palabras con los ojos. / Es el siete ojos. Es el cien mil ojos en dos ojos./ El gran mirón / como un botón marrón  / y otro botón. / El ojo de la cerradura / por el que se ve la pintura. / El que te abre bien los ojos / cuando te muerde con los ojos. / El ojo de la aguja / que sólo ensarta cuando dibuja. / El que te clava con los ojos / en un abrir y cerrar de ojos. Rafael Alberti, “Los ojos de Picasso”.  Roma 1966

L’home contemporani es desdobla en múltiples veus que es precipiten cap a un espai d’indeterminats; un no-lloc de penombra on la psique s’esvaeix en un viatge sense retorn. Tanmateix, quan el desdoblament actua com a mirall de tots els “altres” que hi conviuen, en el nostre jo més íntim s’inicia un procés a mig camí entre realitat i ficció que aconsegueix emmascarar la pròpia identitat per interpretar-ne i reinterpretar-ne  d’altres. L’autoretrat ha esdevingut en el transcurs del segle XX un gènere en expansió constant, que ha permès als creadors experimentar amb els límits de la percepció en un intent de copsar la fugacitat inherent a l’ésser humà. Rastrejador, mutant, eloqüent, observador, Picasso va saber captar a través dels autoretrats la contemporaneïtat del seu temps, un temps que el seu traç immediat captava vertiginosament. Despullar-se de la narració i de l’anècdota per arribar a l’essència; destruir l’encotillament de la mimesi, la bellesa i la perspectiva de l’art clàssic a favor d’una mirada intuïtiva, directa i desproveïda de tot aprenentatge. La mateixa que trobà en l’art primitiu, l’escultura ibera, la pintura romànica o el gargot d’un infant. En aquest context, el jove Picasso s’inicia en el gènere de l’autoretrat, que desenvolupa amb major intensitat entre l’any 1894 i el 1907, malgrat no abandonar-lo fins poc abans de la seva mort. Dibuixos en carbó, olis i gravats reflecteixen els diferents moments pels quals fluctua la recerca constant i obsessiva del pintor envers l’origen primigeni; traç líric o concentrat per definir l’ànima d’un esperit  lliure que no es definia tant pel que feia, sinó pel que era –un tot indissoluble–. Una genialitat capaç de capgirar el curs de la història de l’art i establir-se allà on hi ha els déus de l’Olimp.

L’exposició patrocinada per Endesa i comissariada per Eduard Vallès i Isabel Cendoya es podrà veure del 30 de maig fins a l’1 de setembre del 2013 al Museu Picasso de Barcelona.

A la imatge, detall de "Autoretrat (Yo)" de Picasso.