El sector de les arts visuals a Catalunya. Apunts per a obrir un debat

Convidats pel Gremi de Galeries d’Art de Catalunya a parlar sobre la situació de l’art i del galerisme i havent-nos demanat una breu intervenció inicial, en nom de l’Associació Catalana de Crítics d’Art voldria concretar aquesta primera participació en un seguit de punts que, al meu entendre, expliquen o poden explicar el creixent malestar que existeix en l’àmbit de la cultura respecte a la situació que estem vivint i a les polítiques de la Generalitat i d’altres institucions catalanes en aquests darrers mesos. Des de la més absoluta humilitat, voldríem que aquests punts serveixin per a aconseguir un debat profund sobre aquest moment tan delicat.

Entenem que el sistema artístic és un sistema complex, però de caire interdependent. És un sistema, ancorat en el món de la cultura, on trobem diversos agents que participen en el seu desenvolupament: artistes, galeristes, espais d’art, fires, museus, col·leccionistes, crítics, comissaris, pensadors, centres d’ensenyament artístic, universitats, espectadors o públic, polítics… És un sistema que, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, manté uns comportaments més o menys equilibrats on es barreja l’art com a fet econòmic i l’art com a fet cultural o creatiu. L’art com a mercaderia i l’art com a element crític i alliberador.

Ara, aquest equilibri  a Catalunya s’està trencant. Estem en una situació de crisi econòmica. Això ja ho sabem, però la crisi econòmica no pot ser la coartada per a fonamentar polítiques culturals allunyades del ciutadà. I més quan aquesta crisi s’ha vist agreujada per decisions preses pel poder polític que han menystingut als individus (a la societat) i han recolzat al poder financer. No és sostenible que els governs parlin sempre de la importància de la cultura, però els pressupostos que s’hi destinin es mantinguin en la seva habitual posició residual o fins i tot siguin menors al residu si això és físicament possible. Una cosa és la crisi i una altra són les decisions que es prenen en aquest context.

Un dels aspectes més recurrents en el polítics catalans quan es refereixen a l’art català és el mirar enrere. Si llegim els discursos dels successius presidents de la Generalitat de la democràcia veurem que hi ha una referència constant als moments àlgids de la història de l’art català: el romànic, alguns parlen del gòtic, el modernisme, Miró, Dalí i Tàpies amb alguna adopció circumstancial de Picasso. La tònica es mirar el passat i refocil·lar-s’hi.

Per contra, en els últims temps l’art català del present està sent escapçat. He de recordar aquí que els següents centres han desaparegut o han perdut la seva característica de centres de creació: Espai zero1 d’Olot; Can Xalant de Mataró, Bòlit de Girona, el Centre d’art de Can Felipa a Barcelona disposa d’una moratòria i també s’ha anunciat el tancament del Centre d’Art de Tarragona. En els darrers temps, s’hi ha afegit l’anunci per mitjà de la premsa de la reconversió de l’Arts Santa Mònica de Barcelona en un centre cultural la concepció del qual pensem que no s’ha sabut explicar amb convenciment de forma pública. (No puc deixar d’emfasitzar que, excepte en el cas de Tarragona, en tota la resta d’institucions públiques implicades en aquests tancaments o reconversions governa la mateixa formació política. La qual cosa fa que, quan el Conseller diu que el tancament d’aquests centres no és competència seva, sinó que depèn de cadascun dels municipis, un es pregunti si aquesta formació no té estratègies culturals unificades respecte al món de l’art emergent i de l’art contemporani, en general. I si les té, per què no s’apliquen. No volem contemplar la hipòtesi que indicaria que sí que s’estan aplicant.)

El tancament d’aquests centres, alguns dels quals pertanyien a la Xarxa de Centres d’Art que l’actual Conseller va presentar al poc d’arribar al poder, impedeix que el circuit tradicional en què es basa la difusió dels artistes i dels crítics i pensadors que els acompanyen puguin accedir a estadis més institucionals. Aquest circuit feia que des dels espais de creació, els artistes emergents poguessin mostrar els seus treballs; alguns d’aquests artistes podien accedir a galeries d’art diguem-ne més pròximes, per passar més endavant a les galeries més professionals, qui sap si a alguna fira i, finalment, a què les seves obres fossin adquirides per museus d’art.

Quan alertem sobre la situació dramàtica que suposen aquests tancaments de centres, l’abolició d’aquest circuit, hi ha gent que diu que no fem més que defensar gremialment el sector. És probable. Nosaltres, però, hem de posar l’èmfasi en una circumstància: s’està desballestant l’art català del present, aquell que hauria de configurar el paisatge artístic d’una futura Catalunya (independent o no). Si la cosa segueix així, els polítics del futur hauran de continuar remuntant-se als grans noms del nostre passat (Miró, Dalí, etc.) perquè serà molt difícil que, en aquest desert, apareguin noves veus.

Mentre es produeix aquest trencament dels nervis últims de la creació, els més fràgils, es fan presentacions o s’escolten rumors d’iniciatives que aposten més pels grans equipaments que per la solidesa del sector: l’esplanada dels museus de Montjuïc, el Museu de les cultures del món, una delegació de l’Hermitage a Barcelona, convèncer a la baronessa Thyssen que allotgi la seva col·lecció a Barcelona… Ens preguntem per què es produeix aquesta necessitat de fer rodes de premsa anunciant projectes que no compten amb partides pressupostàries o d’establir contactes sobre projectes de gran escala, molts d’ells destinats clarament al turisme, quan la petita escala està sent desertitzada.

Tota aquesta situació s’afegeix a una falta de diàleg per part de la Conselleria amb el sector cultural, en general, i amb els de les arts visuals, en particular. Crear plataformes de diàleg, no per explicar allò que es farà sinó per consensuar o per intentar consensuar determinades accions o polítiques culturals. I, en el cas que no hi hagi acords, aleshores exercir el poder democràtic legítim en el Parlament. Exercir aquest poder directament, sense diàleg de cap mena, és reduir la participació ciutadana a la possibilitat de votar a unes formacions polítiques una vegada cada quatre anys o quan es convoquin eleccions.

Sense diàleg o, pitjor encara, sense tenir en compte les veus del sector cultural i el de les arts, s’han pres un seguit de decisions almenys discutibles: l’anorreament del model del CoNCA que tant havia costat d’aixecar; l’aturada total del projecte del Canòdrom com a Kunsthalle per Barcelona; ara, la reconversió del model d’Arts Santa Mònica iniciat el 2009; el tancament dels centres d’art municipals abans esmentats… Encara més, la presentació de certs projectes de la Conselleria, per exemple el Pla de Museus de març de 2012, amb quin assessorament comptava? Qui havia ajudat a establir aquella planificació museogràfica tan poc original i que, al cap d’un any, ja s’ha vist superada per la situació? La sensació d’ofec econòmic i d’impossibilitat de treballar en la nostra àrea ve acompanyada per una altra sensació: que no es té en compte a gent molt preparada del país que ha estudiat temes relacionats amb l’art del país.

També sense diàleg s’escolten opinions institucionals en la línia d’obrir el món de la cultura a nous públics, de trobar nous formats que expliquin millor la cultura. Però tot és inconcret. El conseller parla constantment d’indústries culturals, en canvi es refereix percentualment menys als artistes, als creadors que no són indústria en sentit estricte i que, en segons quines disciplines, no ho podrien ser encara que volguessin. Ja fa molts anys que Adorno va estudiar aquesta distinció entre cultura i indústria cultural i Guy Debord ens va alertar que, en la societat de l’espectacle —o de la indústria—, qualsevol expressió artística és absorbida pel discurs dominant. Sembla lògic pensar que si es volen obrir nous horitzons, el primer que s’ha de fer és plantejar un sistema orgànic de col·laboració amb aquells que ja treballen en el món de la cultura. Almenys per escoltar-los i, si no es vol comptar amb ells, aleshores prescindir de les seves opinions. Però prescindir-ne sense escoltar-los sembla una idea gairebé provocativa.

Voldria subratllar que totes aquestes reflexions apressades estan dites des del més absolut respecte institucional i amb la clara voluntat de participació en totes les plataformes de diàleg i de treball que les institucions plantegin. L’ACCA sempre ha estat i continua estant al servei de l’art i de la cultura del seu país. Però és evident que no podem renunciar a allò que caracteritza la nostra professió i que tenim incorporat fins i tot en la nostra pròpia denominació: l’esperit crític. L’art, sense aquest esperit crític, sense un pensament que l’acompanyi o que el promogui, corre el perill de passar a ser una activitat estrictament decorativa, mercantil o buida d’ideologia, és a dir, banal o sense la capacitat de subversió que ha tingut i ha de continuar tenint el bon art.

El malestar del sector artístic ha de fer-se escoltar. I esperem que les institucions estiguin atentes a la seva veu.

A la imatge, Joan M. Minguet, president de l'ACCA.