Pere Formiguera va tancar els ulls

Va morir a l'edat de 61 anys a Sant Cugat del Vallès i, sense dubte, va ser molt més que un fotógraf, va ser un intel·lectual en el sentit més genuí del terme.

Ell, que va fer tancar els ulls a tantes persones, els ha tancat ara definitivament. Els seus eren plens de vida, inquiridors, sorneguers, encuriosits. Probablement per això va dedicar la seva existència a la fotografia, però Pere Formiguera (1952-2013) va ser molt més que un fotògraf, va ser un intel·lectual en el sentit més genuí del terme. És cert que es va consagrar a la fotografia, i a demostrar que aquesta era una eina contemporània per pensar i fer pensar, però també era un historiador acurat, un col·leccionista apassionat i un comissari d’exposicions rigorós, i es va dedicar a l’escriptura de ficció, amb uns llibres irònics, imaginatius... calderians, l’últim dels quals, Hop!,es va publicar a finals de l’any passat.  

Si com a fotògraf es va fer ell mateix, com a home de pensament es va formar a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es llicencià en història de l’art el 1977. Però immediatament després es va bolcar a defensar els valors intrínsecs de la fotografia, més enllà de la captació de la realitat, perquè entenia la fotografia com a art, com a anàlisi de la dimensió antropològica i sociològica de la vida, com a teoria del coneixement, com un mitjà d’expressió que havia de “trencar les cotilles de tots els convencionalismes”, com ell mateix deia. En el fons, la seva vida i la seva obra han estat una reflexió sobre les possibilitats expressives i comunicatives de la fotografia per a l’home contemporani. 

Per això des del primer moment va ser un dels capdavanters del que podríem denominar la nova fotografia, també coneguda com a generació dels anys setanta, que va prendre el relleu d’aquella altra generació rellevant formada pels Joan Colom, Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Ricard Terré, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés, etc., que amb un llenguatge neorealista havien documentat la vida social de la difícil època de la postguerra. Formiguera participà el 1981 en les Jornades catalanes de fotografia a la Fundació Joan Miró, que van capgirar la concepció de la fotografia com a art i com a tècnica, i que a partir de 1982 prendrien cos en les diverses edicions que se celebrarien de la Primavera Fotogràfica a Catalunya. El seu compromís amb la fotografia el portà a formar part del departament de fotografia de la Fundació Joan Miró, amb David Balsells i Marta Gili, entre el 1985 i el 1987, i, des del 1997, a integrar-se en el consell assessor del departament de fotografia del MNAC, on encara ara seguia defensant la fotografia. I també a comissariar exposicions de recuperació de fotògrafs oblidats, com ara Agustí Centelles (1988), Josep Massana (1994), Ricard Terré (1995), Joan Vilatobà (1996) i diverses col·lectives dedicades als fotògrafs històrics.  

La seva trajectòria com a fotògraf ha estat llarga i fèrtil, i Bonart n’ha parlat en moltes ocasions, però és interessant repassar-la perquè sempre va ser coherent amb la seva manera d’entendre la foto. Ja el 1976, en el catàleg de l’exposició Seqüències, que va fer com a membre del grup Albern, que havia fundat aquell mateix any amb Manuel Esclusa, Fontcuberta i Navarro, escrivia: “M’agradaria fotografiar totes aquestes coses que, aparentment, no són res.” I en realitat això és el que sempre va fer, amb molta imaginació i capacitat d’observació. 

Amb tot, crec que hi ha uns capítols que defineixen els moments cimers de la seva carrera: la sèrie Fauna secreta, que va començar a fer juntament amb Joan Fontcuberta el 1983, unes fotografies que barregen realitat i ficció en el món animal, que entre molts altres llocs van presentar el 1988 al MOMA de Nova York i el 1989 al Museu de Zoologia de Barcelona; els retrats que el 1990 va agrupar sota el nom Portrait de famille, que el van portar a optar per una línia de treball centrada en les mutacions fisiològiques de persones de totes les edats a les quals durant 10 anys fotografià totalment o parcialment nues, d’acord amb cada una d’elles. Un viatge fotogràfic que inicià el 1991 i que acabà el 2002 amb la presentació de la impressionant exposició Cronos, els continguts de la qual es conserven al llibre editat per ACTAR, unes imatges que van escandalitzar alguns sectors conservadors, que fins i tot van prohibir la seva exhibició i publicació. I per últim la sèrie Ulls clucs, que recull fotografies de la cara de diverses persones conegudes de la nostra cultura que tenen els ulls tancats, que en la seva severitat resulten sorprenents i inquietants. 

La curiositat imparable de Formiguera el va portar també en els darrers anys a emprendre noves sèries en les quals hibridava la fotografia amb altres tècniques artístiques, com en la darrera exposició que va presentar, la titulada Diàlegs amb la pintura. Amb tot, de la seva obra em quedo amb les diferents fotografies que va fer a la seva mare per a la sèrie Cronos, que van més enllà de l’anatòmic per penetrar en el més profund de la seva personalitat. 

I encara que el conjunt del seu llegat i del seu pensament no han rebut el reconeixement que es mereixen, els seus treballs es poden trobar en diverses col·leccions públiques i privades d’arreu del món. 

Una vida no gaire llarga, però si molt productiva. Se n’ha anat una persona reservada, però plena de bonhomia, cordial, amb un gran sentit de l’humor i capacitat crítica sobre ell mateix i sobre tot el que l’envoltava, que ha escrit un capítol remarcable de la història fotogràfica.

A la imatge, detall de "Mare" 1992 de la sèrie "Cronos" de Pere Formiguera.