Carmen Amaya 1963: fotografies de Colita i Ubiña a La Virreina

Fins al 7 de juliol La Virreina, Centre de la Imatge de Barcelona presenta "Carmen Amaya, 1963. Fotografies de Colita i Julio Ubiña".

“Aquesta noieta és un producte brut de la natura. Com totes les gitanes, ja devia néixer ballant, és l’ antiacadèmia, tot el que sap ja ho sabia quan va néixer. La Carmela s’apodera de l’espectador, amb l’enèrgica convicció del rostre, amb les seves prodigioses dislocacions de malucs amb l’embriaguesa de les seves piruetes, en les quals l’ardor animal s’alia amb la precisió russa, amb la rabiosa bateria dels talons i amb el joc variat dels seus braços, que tan aviat s’enlairen, excitats, com cauen abandonats, morts, al llarg del cos, moguts únicament per les espatlles.” Sebastià Gasch, Revista Destino, 1932.

Coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort de la Capitana, una dona de raça que aconseguí el difícil periple d’exportar l’art ancestral del flamenc arreu del mon, La Virreina Centre de la Imatge és la seu, fins al 7 de juliol, de l’exposició Carmen Amaya, 1963. Fotografies de Colita i Julio Ubiña; la mostra conté un total de 49 fotografies d’una col·lecció de 80 imatges que recorren el darrer any de vida de la bailaora del Somorrostro.

L’arribada de l’artista a l’aeroport de Barcelona des de la ciutat de Mèxic; el retorn al barri del Somorrostro que la va veure néixer i on se celebraria el rodatge del que seria el seu darrer llargmetratge, Los Tarantos, a través del productor Rovira Beleta, i que tindria la participació del director i ballarí de l’Scalla de Milà Antonio Gades; la seva darrera actuació al Palau de la Música Catalana, que va tenir el reconeixement unànime  de la societat, malgrat els esforços del règim franquista d’exportar un folklore embafat de fals perfum andalús, en detriment d’un art que expressava el dolor i la mort d’un poble constantment assetjat en mans del poder; la seva darrera estada a Can Pinc –la masia que Carmen havia adquirit temps enrere a Begur per passar-hi períodes de descans a prop dels seus–, i la seva traumàtica mort el novembre del 1963, i posterior absència, són el contingut de la present exposició.

Nascuda l’any 1913, Carmen Amaya, filla de Micaela, ballarina, i José El Chino, guitarrista flamenc amb qui debutaria la petita Carmen amb tan sols quatre anys, recorregué les tavernes del barri Xino barcelonès, que ben aviat foren substituïdes pels ambients més encotillats de la Barcelona dels anys 20. Poc després, la família Amaya decideix portar el seu art a Madrid per actuar en llocs tan característics com ara El Coliseum, La Latina o El cine Europa;  La hija de Juan Simón fou la primera d’un seguit d’interpretacions cinematogràfiques.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el juliol del 1936 la família Amaya arribà a la capital portuguesa, que, tal com esmentà Sebastià Gasch, “es rendeix a l’art d’aquesta catalana de rostre cítric, que quan balla sembla una branca seca que es crema a si mateixa”.  Poc després, amb l’embarcament cap a Amèrica arribà l’èxit internacional; llargues estades a Buenos Aires i actuacions arreu de l’Amèrica Llatina i els Estats Units –on fou aclamada per personalitats tan distingides com ara Orson Welles, Greta Garbo i Maria Montez, el músic italià Arturo Toscanini o el mateix president Roosvelt, que la convidà a ballar per a ell a la Casa Blanca–,  que l’alçaren al pòdium del mite.

Ara, el llegat fotogràfic de Colita i Ubiña ens permet retrobar-nos amb l’artista, que, en silenci, dansava al ritme de les onades i dibuixava empremtes; rastres a la sorra de contínua presència, que mantenen una pugna amb el temps.

A la imatge, Carmen Amaya. Ballant en el rodatge de "Los Tarantos", 1963. Foto Colita.