L'Olivar d'Enric Pladevall a la restitució de l'Arcàdia

Amb el canvi de segle, Enric Pladevall (Vic, 1951) va decidir concentrar tots els seus esforços en la creació d’un espai, l’Olivar, que aconseguís fusionar art i natura a Ventalló, al cor mateix de l’Empordà. Una dècada més tard, el seu projecte vital (www.lolivar.cat) arriba a la maduresa i aposta per múltiples disciplines creatives, inclosa la gastronomia, mitjançant el diàleg actiu amb el paisatge.

Enric Pladevall va decidir batejar-lo com l’Olivar per respecte a l’etimologia original i, potser també, perquè la seva idea de Mediterrània és indissoluble d’aquell jardí arcàdic on les oliveres ofereixen el recer necessari per fugir del brogit del món: el seu jardí havia de ser igualment paisatge i, en aquest sentit, la natura i la cultura –sobretot en forma d’escultura– calia que es retrobessin per superar una escissió que mai s’hauria hagut de produir. El seu Olivar es va materialitzar a Ventalló, al cor de l’Empordà, en un espai que hauria fet desdir el mateix Teòcrit quan va decidir situar l’Arcàdia mítica al centre del Peloponès: una regió en realitat abrupta i aspra però, malgrat tot, prou allunyada de la cultura urbana i de la civilització per fer possible la pervivència d’una sèrie de valors immutables que, d’alguna manera, mantindrien viva la flama del classicisme més incontaminat. Sigui com sigui, no deixa de ser significatiu que ja aleshores –fa més de 2.000 anys– es considerés l’espai rural com l’únic lloc apte per realitzar un ideal de vida que consistia, precisament, en el retorn a la puresa enmig d’un món subjecte a la permanent degradació. 

El catedràtic de teoria de l’art Antoni Marí ens parla de la vigència d’aquest viatge de tornada als orígens i també de les seves implicacions simbòliques i, per descomptat, polítiques: “Aquest sentiment i aquest desig de restauració clàssica, de retrobar l’esperit de l’antic i l’original ordre i de retornar a la Mediterrània, i de restaurar-la com a bressol de la més alta saviesa, aquest desig que, intermitentment, ha anat renaixent al llarg de tota la cultura occidental, s’assembla i és comparable a la voluntat noucentista de restaurar, o instaurar, l’humanisme en el cor i en la raó de la Catalunya moderna. I de fer-ne una Arcàdia”; una Arcàdia que, en el cas de Pladevall, és la materialització de tota una vida dedicada a l’escultura, la concreció física en l’espai i en el temps d’un viatge mental i físic que sedimenta en forma de jardí sobre els dòcils perfils de la plana empordanesa.

D’això es tracta: “La natura és un llenguatge –va proclamar fa més d’un segle el poeta i filòsof Ralph W. Emerson– i cada nou fet contrastat és una paraula, però aquest no és un llenguatge desarmat i mort en un diccionari, sinó un llenguatge posat en conjunt en un sentit significatiu i universal. Desitjo aprendre aquest llenguatge, no per conèixer una nova gramàtica, sinó per poder llegir el gran llibre escrit en aquesta llengua.” Com Enric Pladevall, que va decidir concentrar tots els seus esforços en la realització d’un lloc que, en realitat, vol ser una declaració de principis: “L’art és inexplicable, però personalment penso que està íntimament lligat a l’energia, a les emocions, a les tensions”, explica Pladevall. “Considero l’art una forma de coneixement equiparable a la natura, la ciència o el pensament, i alhora en seria la seva expressió sensible.” La fórmula no pot deixar-nos indiferents: es tracta d’entendre l’art com una forma de coneixement sensible que, d’alguna manera, actuaria com a contraimatge de totes les altres formes de coneixement. La seva especificitat, el seu patrimoni exclusiu, seria la coherència emocional, la seva capacitat per integrar –com als jardins del mestre Noguchi– el pla racional i l’emotiu.

Potser per això, en darrera instància, les escultures que s’escampen pels prats de l’Olivar fa temps que han deixat de ser escultures per passar a ser tòtems contemporanis: perquè la seva concordança mítica transcendeix els límits de la forma en benefici d’un diàleg antic i silenciós. Per escoltar-lo, com dèiem, cal fer com Emerson i beure de les fonts de la poesia. O, si preferim una drecera, també podem atansar-nos a l’Olivar i deixar que siguin la gastronomia i la vida pausada les que ens recordin aquell passat mític i arcàdic que, potser, alguna vegada vam fruir.