L'art dels Beatles

Els Beatles van ser innovadors amb les imatges dels seus discos i van treballar amb destacats fotògrafs i artistes de la dècada dels 60 del segle passat.

El dia 5 d’octubre del 1962, els Beatles publicaven el seu primer single, amb Love Me Do a la cara A i P.S. I Love You a la B. Han passat 50 anys i, més enllà de la data històrica, que ha estat recordada arreu del món, els Beatles continuen essent notícia.

Molt s’ha parlat sobre el format vinil, en contraposició al so digital. El cert, però, és que, aspectes musicals a banda, un elapé permet acostar-se a un aspecte fonamental, com és el de la imatge de la portada, la coberta del disc. En el cas dels Beatles, aquest tema és rellevant, atès que van ser innovadors amb les imatges dels seus discos i van treballar amb destacats fotògrafs i artistes de la dècada dels 60 del segle passat. Les portades de disc van ser un element molt cuidat en la dècada dels 50 en el món del jazz. En els primers discos de rock, la portada era purament un element identificatiu, amb una foto del grup o de l’artista i el nom del disc. L’excepció eren els discos de músics negres, que, en molts casos, eren obviats en la imatge de les cobertes. A partir dels anys seixanta, els músics seran plenament conscients de la importància visual dels seus treballs, i el disc físic, l’elapé, esdevé també un continent important d’elements artístics que reflectien el moment precís en què la música se situava. Ho comprovem, per exemple, en les portades psicodèliques de Cream o Jimi Hendrix; l’elegant fotografia de Robert Mapplethorpe per a Patti Smith; les portades intel·lectuals, fines i cromàtiques dels Smiths o les dures i alhora simples dels grups punks. 

Els Beatles també van treballar a fons les portades i van cercar la col·laboració d’artistes pop, com ara Peter Blake o Richard Hamilton, o de fotògrafs innovadors, com per exemple Robert Freeman, entre d’altres. En els primers discos dels Beatles, les portades es van encarregar a diversos fotògrafs. Per al primer treball, Please Please Me (1963), es va contactar amb Angus McBean, un experimentat fotògraf vinculat al món de l’espectacle. Anys més tard, es va fer una foto que imitava la d’aquell primer disc, que va ser finalment descartada i que només es va recuperar per als dobles recopilatoris The Beatles 1962-1966 i  The Beatles1966-1970.

Robert Freeman va ser l’encarregat de la foto de portada del segon disc, With The Beatles (1963), ja més treballada i amb la voluntat de ser més artística. Freeman havia col·laborat amb alguns músics de jazz i va proposar una foto en blanc i negre, i que s’inspirés en les portades d’alguns músics negres. La idea va seduir Paul McCartney i John Lennon, però no tant els directius d’EMI, que deien que aquell tipus de fotos no s’havia fet servir mai en el món del pop (també dirien que els Beatles hi apareixien massa seriosos). El resultat, però, va ser brillant, amb els Beatles vestits de negre (amb jerseis de coll alt, que els donaven un aire intel·lectual) i mitja cara en la penombra. La foto, malgrat el que es pugui pensar, es va fer amb la llum natural que entrava per un gran finestral del menjador d’un hotel, i en una hora es van fer dos rodets de fotografies, en blanc i negre, amb pel·lícula molt sensible i amb molt de granatge. És una de les fotografies més recordades (i imitades) dels Beatles. Paul McCartney diria que aquelles eren unes fotos “artístiques sense ser pretensioses”. Robert Freeman també s’encarregaria de les fotografies de la portada dels discos A Hard Day’s Night, Beatles For Sale, Help! i Rubber Soul, amb una fotografia distorsionada que ja aventurava l’etapa psicodèlica dels Beatles.

A partir del disc Revolver (1966), els Beatles inicien una nova etapa pel que fa a les portades dels seus discos. Abandonen la fotografia com a element principal i demanen la col·laboració d’artistes com ara Klaus Voorman, Peter Blake, David Christian o Richard Hamilton.

Klaus Voorman era un vell amic dels Beatles dels anys d’Hamburg (els Beatles van fer diferents estades a la ciutat entre el 1960 i el 1962 per tocar als club del barri vermell). Allà, hi van conèixer un seguit de joves amb vocació artística amb els quals van fer gran amistat. Astrid Kirchherr, per exemple, va fer algunes fotos molt interessant dels Beatles i de John Lennon en blanc i negre, a l’estil de la que anys més tard crearia Robert Freeman per a la portada de With The Beatles, i a més és la responsable del famós pentinat beatle.

Voorman va voler escoltar algunes cançons del nou disc dels Beatles, Revolver, abans de presentar una proposta definitiva. Volia que la portada no només reflectís el contingut del disc (uns Beatles madurs, consolidats musicalment i obrint portes contínuament), sinó que també conectés amb els temps en què estaven i que fos un element d’avantguarda. La portada de Revolver combina els dibuixos a llapis dels 4 beatles amb un collage, en blanc i negre, amb diferents fotografies extretes de diaris i revistes. S’obria d’aquesta manera un nou camí en l’elaboració de portades, que podien ser, per elles mateixes, una peça d’art.

La cimera creativa dels Beatles pel que fa a les portades de disc (i també pel que fa a la història de la música rock) arribaria amb el Sgt. Pepper. L’artista pop Peter Blake (amb la col·laboració de la seva dona, la també artista Jann Haworth) va preparar una portada que girava al voltant del darrer experiment del grup, la banda de cors solitaris del sergent pebre. A la portada apareixen alguns dels ídols dels Beatles, reals o imaginaris (en nombre de 62 personatges), de Mae West a Oscar Wilde, passant per Bob Dylan o els Rolling Stones. Alguns personatges van caure de la llista inicial, com ara Lennin i Gandhi (per pressions de la discogràfica EMI), i Hitler i Jesucrist (que van caure pel seu propi pes; es tractava d’un acte de provocació de John Lennon). La portada es va recrear de manera física i la sessió de fotografies es va fer a l’estudi del fotògraf Michael Cooper el 30 de març del 1967. En el disseny final del disc, que, en format de carpeta doble, incloïa les lletres de les cançons i un retallable de cartolina amb uns bigotis, uns galons de sergent i un logotip de la banda, va intervenir també el col·lectiu de dissenyadors holandesos The Fool. El resultat va ser, com dèiem, el millor disc de la història de la música rock, tant pel seu contingut musical (Lucy In The Sky With Diamonds, With A Little Help From My Friends, When I’m Sixty-Four, etc), com per la seva portada, sens dubte, la més famosa i imitada de la història. 

Els Beatles encara farien un pas més amb l’encàrrec al també artista pop Richard Hamilton de la portada i l’interior del disc del 1968 conegut com a White Album (del qual ja hem parlat a les pàgines de Bonart, vegeu el número 145 del novembre del 2011). 

A banda queden les portades del recull de cançons A collection of Beatles Oldies...But Goldies, amb un dibuix molt pop, i Swinging London, de David Christian, i un treball memorable també com el de Magical Mystery Tour, amb dibuixos de Bob Gibson en format de còmic que acompanyava el doble disc. I fins i tot, evidentment, les portades del Yellow Submarine (1969), que va representar una autèntica revolució en el camp de l’animació cinematogràfica, i la d’Abbey Road (1969), també una de les més imitades de la història de la música popular, amb els Beatles creuant el pas de zebra davant dels estudis de gravació d’EMI a Londres.

Han passat, efectivament, 50 anys, però els Beatles no només són actualitat musical, sinó que, encara més important, la seva música i les seves creacions discogràfiques romanen ben presents i a ple ritme.

A la imatge, detall de la portada de "Sgt. Pepper" dels Beatles.