Trenta i escaig

El govern espanyol, en concret des del Ministeri de Treball, ha estat dient els últims mesos que a l’Estat espanyol no hi ha emigració juvenil. Segons ells, el que passa és que, com que vivim en un món global, els joves són aventurers i audaços. Vaja, que el que passa és que tenen ganes de conèixer món. Suposo que igual que tenien ganes de conèixer món altres joves que van anar a treballar a Alemanya o Suïssa en els anys seixanta i setanta. Asseveracions com aquestes no passen la més mínima prova, perquè convindria preguntar quants joves estrangers decideixen venir aquí fruit de la mobilitat i les ànsies aventureres de la joventut global.

Amanda Cuesta, en una entrevista que li han fet a Arts Coming (artscoming.com), assenyalava que la raó del fracàs de Barcelona és que no té capacitat d’atreure, que no hi ha artistes o crítics o comissaris que decideixin venir a instal·lar-se aquí. No estic gaire segur que això sigui nou, no recordo quan Barcelona exercia aquest atractiu. El que sí que és nou és la manca d’oportunitats per a aquesta generació que voreja la trentena. Sembla que s’aixeca una barrera al seu davant que els impedeix realitzar projectes importants, que estan tancats en l’emergència i en l’obligatorietat de treballar amb el més pròxim.

No va passar així amb la generació anterior, que, potser en un context diferent, en plena construcció del sistema de les arts a l’Estat espanyol, va poder encapçalar grans projectes. Per exemple, Manuel Borja Villel no tenia trenta anys quan es va fer càrrec de la direcció de la Fundació Tàpies i no havia complert els quaranta en encarregar-se del Macba. No és un cas estrany que tingui a veure només amb la seva gran capacitat. Núria Enguita estrenava la trentena en fer-se càrrec de la fundació. Ferran Barenblit estava en el mateix cas quan va començar a ocupar-se del Centre d’Art Santa Mònica, i, és clar, també voltava la trentena Vicente Todolí, que va encarregar-se de l’IVAM. No són exemples únics. També són aplicables a comissaris que amb trenta anys van dur a terme projectes d’exposicions importants amb artistes de diversos orígens en centres d’art i museus.

Ara no passa el mateix. No només les institucions dirigides per professionals que van accedir a llocs de responsabilitat quan vorejaven la trentena semblen tancats a emprendre projectes amb (no tan) joves comissaris o crítics, sinó que simplement no apareixen a cap llista de possibles quan s’obren concursos per a la direcció de centres d’art i museus.

Però, és clar, aquests no podran ni llançar-se a l’aventura global que proclamen des del Ministeri de Treball perquè la seva experiència en centres d’art i en exposicions no és competitiva al costat de la d’altres professionals estrangers. La pregunta que m’assalta és d’on surt tanta desconfiança? Sobretot perquè aquesta generació de trenta i escaig anys està ben formada i ben informada, més que aquella a la qual pertanyo, que tants pals de cec ha donat. Qué curta és la memòria!

A la imatge, Josep Parera i Ferran Barenblit l'any 2002.