"Pasolini Roma" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

Fins al 15 de setembre del 2013 el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presenta "Pasolini Roma".

Diu la mil·lenària fisonomia xinesa que Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922 – Roma, 1975) té celles en espasa. Gruixudes, llargues, endreçades i de bon traç, les celles de Pasolini revelen valentia, energia, decisió i visió de futur. Poeta i director de cinema, no només impulsa la literatura moderna en furlà (la seva llengua materna) sinó que crea el segon neorealisme, als anys 60, més veí de la commedia dell’arte que de Visconti. Cineasta d’arenga crítica, Pasolini defensa les cultures nacionals i els éssers marginals de la postguerra. Ell filma les pel·lícules més escandaloses de l’època: L’Evangeli segons sant Mateu (1964) o el Decameró (1971) certifiquen que la seva multidisciplina no és només artística, sinó també vital. L’autor es trasllada a Roma l’any 1950, amb la seva mare i les cendres del seu germà abatut a la Segona Guerra Mundial. És a Roma on, a través de Fellini, salta al cinema i comença a amassar la seva carrera com a guionista. L’obsessió de Pasolini és retratar els suburbis, els perduts, els pobres, les putes, els nois del carrer. Aquest underground li desperta el discurs ideològic a partir del contacte amb la massa, de la vivència directa. 

Pasolini no és home d’esquemes ni d’etiquetes. És un referent contemporani, d’obra prolífica i transversal, que abasta des de la novel·la fins al cinema, passant per la poesia, el teatre i la pintura. La seva mirada és la d’un investigador: cultura és sinònim de laboratori. Del 22 de maig al 15 de setembre, el CCCB és l’escenari de l’exposició Pasolini Roma, comissariada per l’escriptor i crític de cinema Alain Bergala, pel professor i gestor cinematogràfic Jordi Balló i per l’assagista i crític musical Gianni Borgna. Com a activitats vinculades a la mostra, destaca la visita comentada a l’exposició, on s’aclariran la poètica dels límits i la visió del món de l’artista: transgressió, eclecticisme, atac al capitalisme i als mitjans de comunicació de masses. També s’hi dedica I+C+i // Pasolini al laboratori, que accentua l’experimentació de Pasolini amb els gèneres, la barreja natural de registres, cultures, llengües i psicologies. Aquesta sessió té un taller i un debat a l’entorn de la figura inquietant de Pasolini.

Roma no és un mer decorat en les seves creacions. La ciutat concentra tota una vida, representa una història d’amor i és símbol cultural. A la capital italiana, aquest Da Vinci coetani hi resideix (als suburbis) però també s’hi apassiona, s’hi decep, se n’allunya i hi torna. Roma és el gran laboratori per observar, estudiar i lluitar. Una mena de camp base que als anys 60 i 70 viu una mutació desorbitada, i a qui Pasolini fabrica un nou imaginari. Refunda la ciutat, la mitifica en un rumb diferent al de la llegenda romana: amb ell, Roma ja no és només ciutat de monuments o hostatge del Vaticà, sinó que ara és barris, sexe, brutor, lletjor, sang. Rohmer és el cinema de prosa i Pasolini, el cinema de poesia. El descens als inferns pot resultar ultralíric en tant que contradictori. Pasolini llegeix Dant, entén les ombres de la pintura de Masaccio i veu la lluerna del crit del poble. El resultat, l’obra d’un geni.

A la imatge, "Autoretrat" de Pier Paolo Pasolini.