El Modernisme a Catalunya

El modernisme és un art directe, se sent o no se sent; no s’hi valen cultures si no es té sensibilitat. Precisament per això van aparèixer al tercer quart del segle XIX l’art Nouveau, el Modern Style, el Jugend o Sezessionstil, el que nosaltres anomenem modernisme. Era una forma d’actuar que exigia coneixements materials i pràctics, però sobretot sensibilitat per assolir-los i, també, sensibilitat per acceptar aquelles obres que només responien a impulsos voluntaristes, de rampells d’ànima i exigències de demostració de capacitat inventiva, mai, de cap manera, submissió als coneixements i les maneres de fer establerts. Era un art per als sensibles: com ho foren entre nosaltres Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Apel·les Mestres, Pedrell, per citar artistes experts en diferents àmbits de les arts. El modernisme, a més del reconeixement internacional de la sensibilitat creativa (atenció només al creador), en les seves realitzacions, pel voluntarisme i per la sensibilitat diferenciada de cada autor, denotava també un regust localista, autòcton, propi, que diferenciava aquella manera de fer segons contrades i autors. 

L’eclosió fou rebuda amb entusiasme o infamada; els partidaris d’aquella manera directa d’actuar i expressar-se l’acollien, però els que rebutjaven aquell garbuix creatiu de formes, colors i amagatalls intencionals el repel·lien ostentosament. Malgrat que el nou estil conformés una acció creativa intensa i ben dirigida, per les seves pròpies característiques fou de curta durada i a empentes aviat fou arraconat i substituït per un noucentisme ordenat, classicitzant, homogeneïtzador, internacional i àmpliament social, que desembocaria en el racionalisme econòmic. Però, passats els temps de menyspreu, hom s’adonà que aquell estil tan blasmat era en realitat un dels focus creadors i plasmadors de sensibilitat més intensos i hom començà a recollir el que quedava d’aquella creativitat tan genuïna. 

És aquí on ens trobem, entre nosaltres, amb la família Pinós Guirao, brocanters, antiquaris, col·leccionistes per sensibilitat de tot el que sigui o impliqui un art directe, immediat, sincer i coherent; referit, doncs, al modernisme però, també, quan s’escau, a la contemporaneïtat. I és així com ens trobem, al cap d’uns anys d’acció intensa i callada, davant d’un Museu del Modernisme Català, en el qual ens és possible de trobar-hi l’extraordinari mobiliari que poblà els interiors d’aquella excepcional arquitectura, les pintures i les escultures que conformaven l’ambient de la casa i els petits estris d’ús quotidià. Però tot això ara documentat amb uns catàlegs raonats peça a peça d’alt valor cultural i científic.

A la imatge, "Arquimesa-secreter", 1907 de Joan Busquets i Jané.