Contra les Biennals?

Si alguna discussió és recurrent en el món de l’art contemporani, amb els seus defensors i detractors, és el fenomen de les biennals, un invent decimonònic que avui ha esdevingut plataforma d’intercanvi global i aparador mundial d’interessos contraposats de països, galeries, museus, curadors, eixos del mercadeig intel·lectual i comercial, que han marcat l’ascens dels curadors en la jerarquia artística en les dues darreres dècades, i que han deixat l’artista i la seva obra en l’últim esglaó de l’esdeveniment. 

Fires d’art, biennals o certàmens d’abast mundial s’han convertit en focus de legitimació, al costat dels museus, que hi estan profundament implicats. Quantes vegades un curador d’un museu esdevé alhora curador d’una biennal, amb el conflicte d’interessos que hauria de generar, i per què no deixar el camp lliure als independents? Quants cops no són els mateixos directors de museus els que suggereixen els participants nacionals  en un pavelló de Venècia o subministren noms per a la Documenta o formen part de jurats que amb la tria de projectes no fan res més que reforçar el seu propi lobby? 

Les biennals constitueixen esdeveniments arrelats a l’espectacularitat de la indústria cultural i al seu poder mediàtic, generador de consum, turisme i impacte econòmic. Malgrat les crítiques que reben, no deixen de sorgir biennals i no s’ha trobat un format que rellevi el seu caràcter de punt de trobada mundial i concentració d’interessos, amb el pretext de generar discurs i coneixement. Des de mitjan anys 90, el resultat dels processos de descolonització ha generat l’aparició de nombroses biennals en ciutats fins aleshores perifèriques en relació amb els centres artístics existents. 

El desplegament cap a l’Àsia també s’ha deixat sentir en l’increment del bienalisme, que avui aplega més de 200 biennals a tot el món. Així, a les velles biennals d’Europa, dels EUA o de l’Amèrica Llatina, hi cal afegir les significades de Sydney, Johannesburg, Taipei i Singapur, entre moltes altres. Algunes s’han renovat, com ara la de Sao Paulo. Van anul·lar les representacions nacionals i van retornar a un punt zero, quan Ivo Mesquita va fer l’any 2008 una biennal altament crítica del model, evitant aquella sensació que tenim cada cop que visitem una biennal d’improvisació i caos, amb obres abandonades en una cantonada sense gràcia. Altres biennals s’han convertit en un referent els últims anys, com ara la Biennal de l’Havana o la d’Istanbul, i actualment l’Amèrica Llatina aposta per fer-se un lloc amb noves biennals, com per exemple la de Curitiba, Hondures, o Cuenca, a l’Equador.

Si a les fires d’art és el col·leccionista qui marca la pauta dels valors influents i les cotitzacions en el mercat (només cal veure l’exemple de Saatchi), a les biennals és el curador qui dóna el to de l’acció/espectacle que ha de portar a la biennal en qüestió al centre del mapa de l’art mundial. Aquesta ambició de centralitat s’ha perseguit amb voluntat pretesament descentralitzadora, tot creant punts d’atenció en altres indrets del món, com ha fet la darrera documenta de Kassel amb Kabul.  

La Biennal de Venècia és com la pasta i la pizza italianes. Manté, impertorbable, els seus ingredients bàsics, per exportar-los a tot el món, sense moure ni un mil·límetre les representacions dels estats/nació, un concepte en crisi, començant per la mateixa Itàlia, però que, amanit amb dosis de diplomàcia internacional, segueix any rere any ampliant pavellons dins i fora dels Giardini, més enllà dels estats reconeguts oficialment. La Biennal de Venècia és el paradigma de l’esmicolament mundial, del naixement de nous estats que volen ser al centre de l’aparador artístic i d’aquells que en són aspirants, com ara Catalunya o Escòcia, encara que cada cop més algunes comunitats autònomes de l’Espanya regional hi fan cap, com per exemple Múrcia fa uns anys o enguany la de Castella i Lleó. 

 Una idea imaginària de museu sobrevola la 55a Biennal de Venècia a través del seu curador, Massimiliano Gioni: Il Palazzo Enciclopedico, que imaginà l’artista italoamericà Marino Auriti, una projecció arquitectònica delirant que havia de ser construïda a Washington per aplegar tot el coneixement del món i els descobriments de la humanitat. El Palau del Facteur Cheval que inspirava sovint Harald Szeemann, artífex de les biennals del 1999 i el 2001, ha estat substituït aquí per aquest altre palau enciclopèdic, fruit d’una cosmologia personal d’un artista amateur que vincula el jo amb el món. El curador ha anat a cercar una utopia no realitzada per donar forma sensible a un pensament, manllevat, perquè la innovació i les idees pròpies són cada dia més escasses.

A la imatge, pavelló de Finlàndia de la Biennal de Venècia.