Museu de la Vida Rural

A 120 quilòmetres de Barcelona hi ha l’Espluga de Francolí, localitat de 4.000 habitants que pertany a la comarca de la Conca de Barberà i que és a 5 quilòmetres de Poblet. Per tant, està molt ben situada, ja que està dins la ruta del Císter, juntament amb els monestirs de Santes Creus i Vallbona de les Monges. A  l’Espluga de Francolí hi ha el Museu de la Vida Rural, gràcies a l’empresari Lluís Carulla (1904-1990), nascut a la mateixa localitat i que tenia molt d’interès perquè el poble fos un centre cultural, raó per la qual als anys 60 va promoure el Casal de l’Espluga. A partir d’aquell moment, comença a recollir peces i les guarda en un magatzem amb la idea de posar en marxa un museu. A l’entorn del casal es va fer l’Hostal del Senglar, amb decoracions relacionades amb el món etnològic, com per exemple la representació d’una cuina o l’entrada d’un hostal. Va voler transformar la seva casa pairal i per això als anys 80 comencen les obres de restauració de l’edifici antic, on ara hi ha una part del museu.

Per poder conèixer amb més profunditat com va néixer el museu, hem parlat amb el seu director, Ramon Rosich (1963), nascut al poble i que col·labora amb el museu des dels seus inicis. Rosich havia estudiat delineació industrial i va treballar  amb el primer arquitecte del museu, Miquel Castells; posteriorment, va estudiar restauració i museografia. El museu s’inaugura el 1988; o sigui, ara farà 25 anys. Amb el temps s’ha anat ampliant, fins a arribar a l’any 2009, amb l’obertura del nou edifici, que permet disposar de quatre plantes, amb 3.600 metres d’espai expositiu. Una vegada inaugurat, “el nombre de donacions va anar augmentant, sobretot les de la gent del poble, de la comarca i de tot Catalunya. Ara tenim una sala de reserva d’uns 1.000 metres, que es diu Maria Font, amb 16.000 objectes, i que només poden visitar els especialistes”.

El museu es divideix en dos espais: l’edifici antic i el nou, que estan connectats, ja que una de les principals funcions és la de mostrar com es produeix la transformació des de l’àmbit rural fins a l’era industrial, i per això les diferents sales d’exposicions segueixen un ordre establert.

En el primer apartat trobem el Pròleg, on “s’explica com es feien els productes i com arriben a l’actualitat, passant pels mercats. A la Sala Traité es presenta la col·lecció Tota una vida, en la qual “es mostren figures de terracota de l’artista olotí Josep Traité, en què incorpora molts infants i les feines que feien”. En la següent sala hi ha un homenatge al Pessebrisme català a través d’una dotzena de diorames de grans dimensions. Una de les sales més importants és la Volta dels carros, com a mitjà de transport al camp, principalment. La collita i el seu destí final, sobretot “els tres conreus essencials, com són el blat, la vinya i l’olivera. Hi ha un audiovisual en què es representen els processos de creació en el transcurs d’un any”. Els oficis complementaris del pagès, com ara el ferrer, el carreter o els oficis del carrer, com per exemple el de l’afilador, també hi són presents. Finalment, el Medi natural, la flora i la fauna i La transformació del camp i de l’era industrial conformen la resta d’apartats que el visitant pot contemplar.

El pressupost actual del museu és de 590.000 euros i rep 21.000 visitants a l’any, principalment escolars, jubilats i particulars. També s’hi fan exposicions temporals, entre aquestes “les que més èxit de públic han tingut són les de Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet del 1889, amb més de 10.000 visitants, i la de Calsina i els oficis, amb 4.000”. Per Ramon Rosich, la peça que més li agrada és “una banyera de finals del segle XIX, que va ser comprada per la Germandat de Pagesos de la Santíssima Trinitat d’Esplugues de Francolí i que portava rodes, cosa que permetia que es pogués traslladar d’una casa a una altra per poder banyar el pagès malalt, sobretot en l’època del tifus”.

La Fundació Lluís Carulla neix l’any 1973, en un context que és el del  final del franquisme, i es crea com una eina de suport a la cultura catalana. Des del 2004 el seu director és el lingüista, escriptor i poeta Carles Duarte (Barcelona, 1959), al qual vam anar a visitar a la seu de la fundació. Per ell, la figura de Lluís Carulla és “la d’una persona entusiasta, exigent, imaginativa, amb idees noves i sense cap tipus d’interès a exhibir-se, i d’una gran discreció. Un exemple d’aquesta discreció és que, 14 anys després de la seva mort,  la fundació va canviar de nom i es va passar a dir Lluís Carulla, quan abans es deia Jaume I”.

La fundació se centra principalment a promocionar els premis Baldiri i Reixac, des de fa 35 anys, amb una dotació de 100.000 euros; la Nadala, en què “els donatius que s’originen contribueixen a la dotació del premi Baldiri i Reixac”; l’editorial Barcino, creada l’any 1924 per Josep Maria Casacuberta, com “a editorial de referència en l’àmbit de l’edició de textos medievals catalans, i que és una obra cultural d’una gran magnitud”; el Museu de la Vida Rural, que “té una funció de caràcter etnològic, amb un espai dedicat a exposicions temporals en el qual es presta atenció a aspectes artístics a part dels etnològics”; els premis Francesc Candel, dins del camp de “les bones pràctiques per a la integració de les persones immigrades”; els premis Temps Lliure, dirigits a les escoles i els esplais, i finalment l’Observatori de Valors, en què, conjuntament amb Esade, “es fa un treball d’anàlisi de la funció social a Catalunya”.