Torres Monsó i els materials al Museu d'Art de Girona

L’exposició que Torres Monsó presenta al Museu d’Art de Girona del 15 de juny al 29 de setembre del 2013 és una recomposició de l’organitzada a Can Mario de Palafrugell per la Fundació Vila Casas. Conté, i en aquest sentit ve a significar, una antològica ben especial però molt específica d’alguns dels trets essencials de la seva trajectòria total, des d’aquells fangs i fosses inicials, passant pel concepte lúdic i ciutadà de l’escultura per arribar a les grans mofes o lloances conceptuals que el guien fins als darrers temps. 

En la seva formació va tenir lloc, ultra les preparacions i aprenentatges gairebé inevitables per entrar ràpidament en possessió dels recursos per l’acció creadora en l’àmbit tan especial de l’escultura, la lectura i visió d’obres més o menys admiratives del que havien dit Maillol i Manolo Hugué. El primer, constructiu per excel·lència, però dins de la seva personal manera d’entendre una escultura inspirada directament en la realitat i no en el que diu l’acadèmia; el segon, la guia i la via per a Torres Monsó d’un artista –en Manolo– que sent el vent de l’acció però que no en sap mai el torrent: esculpir és actuar, el resultat serà el que sigui. Totes dues actituds les trobem recollides i sintetitzades en l’obra de l’escultor gironí. Amb un afegitó que potser els altres no van sentir o incorporar com ho va fer Torres Monsó: el compromís amb una circumstància política i social ben concreta, que tot ho controlava, que impedia el pensar independent i marginal.          

Crec que l’element més diferenciador que ara ja podem distingir dins de l’obra de Torres Monsó és que a la seva sensibilitat li ha complagut transitar i manifestar-se diferentment, i segons les seves característiques, en cadascun dels materials que ha tingut a l’abast. Aquest transitar pels diferents suports, en part fou proporcionat per les noves circumstàncies de la cultura estètica, però també hom s’hi veia impulsat com un recurs per escapolir-se dels controls i imposicions del règim franquista, o si més no ja en democràcia, de les contradiccions que aquesta arrossegava per les imposicions anteriors a la seva aparició.  

En aquest sentit, l’obra de Torres Monsó té molt sovint el sentit d’una presència i/o d’una  proporció ridícula, aquella que fereix i afecta directament l’observador, que se sent al·ludit, invitat a construir conceptualment i ser part perceptiva de l’obra que es mostra. I això s’opera a l’obra de tots els seus moments, tant els sumptuaris com els lúdics, els satírics o els conceptuals que la constitueixen.

L’obra de Torres Monsó es mira o es transita obligat a prendre-hi part; no deixa indiferent perquè quan la perceps ets sents al·ludit, sigui per fer-te-la teva, sigui per intentar esbrinar la intenció amb què l’autor la gestà.

A la imatge, "Orella", 2001 de Torres Monsó. Foto: Josep M. Oliveras.