Boldini i els grans pintors espanyols a la fi del segle XIX a la Fundació Mapfre

La Fundació Mapfre presenta, fins al 12 de gener del 2020, l'exposició Boldini i la pintura espanyola a la fi del segle XIX. L'esperit d'una època comissariada per Francesca Dini i Leyre Bozal Chamorro. La mostra presenta l'obra del pintor Giovanni Boldini (Ferrara 1842 - París 1931), el més important i prolífic dels artistes italians que viuen a París en la segona meitat del segle XIX, en diàleg amb peces d'alguns dels pintors espanyols que es trobaven en la capital francesa en el mateix període i que mantenen a través de la seva obra, un diàleg amb la del ferrarés. Boldini i la pintura espanyola a la fi del segle XIX il·lustra la trajectòria del pintor italià des de la seva estada a Florència, passant pels seus anys parisencs, on va viure pràcticament tota la seva vida, fins a la seva desembarcament a la ciutat de Nova York com un pintor de reconegut prestigi. El recorregut expositiu s'ha organitzat en sis seccions. La primera, Boldini a Florència: la invenció del retrat macchiaiolo, se centra en els seus anys a Florència i en la relació que va mantenir amb els macchiaioli. Un grup de pintors que, buscant la pintura del natural, van contribuir notablement a la renovació de la pintura de gènere i el retrat, tal com es veu en Mary Donegani. En Ecos de Boldini en la pintura espanyola de fi de segle es poden contemplar una sèrie d'obres d'aquells pintors espanyols que, a partir de les tres últimes dècades del segle XIX van arribar a França amb la intenció d'entrar a l'École des Beaux-Arts. Entre 1880 i 1890, Boldini es va consolidar com un pintor de la vida moderna, títol que dóna nom a la quarta secció. Durant aquest període el pintor ferrarés representa la ciutat de París en tot el seu esplendor. Tant Zuloaga com Sorolla es van especialitzar en la realització de retrats elegants que es recullen en la següent secció dedicada a la pintura espanyola. Partint de l'estela deixada per Velázquez, van ser, juntament amb Sargent, James Abbott McNeill Whistler, Antonio de la Gándara, Jacques-Émile Blanche i Giovanni Boldini, alguns dels retratistes més importants de la Belle Époque, en un moment, per tal d' siécle, en què aquest gènere era una manera de reconeixement social. El recorregut es tanca amb Boldini, retratista de la Belle Époque, on a més dels retrats de Cleo de Merode, el pintor Whistler o Madame Veil Picard, es poden contemplar diferents natures mortes, estudis de mans o ballarines realitzades amb pinzellades cada vegada més lliures i dinàmiques, on primen l'espontaneïtat i el moviment.