Un galerisme sense rumb

Una màxima empresarial diu que per sobreviure en èpoques de crisi cal portar a terme fusions i adquisicions. Reagrupar-se i compartir amb altres empreses pot ajudar a afrontar la difícil situació que comporta la recessió. Una cosa semblant s’hauria de fer en el món de l’art. A finals de juny, a l’Arts Santa Monica vam tenir l’oportunitat d’assistir a unes jornades sobre art i galerisme, en les quals directors de centres institucionals, galeristes, crítics, artistes, col leccionistes, directors de revistes, periodistes, etc. van debatre els problemes existents en aquest sector, en el qual la queixa no deixava pas a la solució. I és que ja està bé de plorar davant d’una situació en què s’enyoren èpoques glorioses quan la bonança econòmica va encegar la planificació de noves estratègies! Sembla que la gran majoria dels locals de les galeries de Barcelona són de lloguer i el problema que se’ls planteja és que, a partir de la nova llei d’arrendaments urbans –que entrarà en vigor el 2015 i que elimina les rendes antigues–, la gran majoria no podran assumir el nou lloguer. Quina pena no haver pensat en el seu moment, em refereixo a la bona època, a invertir en un local per a un futur més tranquil! Encara que fos petit! Ara tots són queixes i les úniques solucions es basen a trobar algun espai industrial, bé a la ciutat –gràcies al beneplàcit de les institucions– o bé algun macroespai que pugui aplegar unes quantes galeries, encara que sigui a l’extraradi de la ciutat, compartint les despeses comunitàries. Què se n’ha fet del carrer Consell de Cent, el motor de les galeries de Barcelona? On es traslladarà el glamur artístic de la Ciutat Comtal? On és el notable associacionisme català de què durant tants anys hem presumit? El cert és que en altres països ja van prendre mesures molt abans que nosaltres i ara suporten la crisi una mica millor. Aleshores de què ens queixem? I per què no vam lluitar per tenir una gran fira d’art contemporani a Barcelona? Potser ara ens tocaria, perdut el tren, fer més cas de les noves tecnologies i apostar per una acció més directa a través de la xarxa d’internet i no escudar-nos en pujades de lloguer. Ens hauríem de preguntar si no valdria més la pena canviar completament el concepte de galeria del segle XIX i treballar amb visió del segle XXI. Hi ha professionals que, malgrat la crisi, continuen lluitant cada dia en petits espais, apostant pels seus projectes personals via digital, en línia. D’altra banda, també fundacions i associacions sense ànim de lucre es queixen de la poca aportació de l’administració autonòmica, que passa en aquests moments per una molt difícil situació, ja que cada dia no és que tingui menys recursos, sinó que deu més. Per altra banda, a Catalunya hi ha un problema endèmic respecte al col·leccionisme d’art contemporani per una tradició historicista. Aquest ha relegat el compromís envers l’art més innovador i ha apostat per valors segurs i consagrats. És esperpèntic ara intentar comparar-nos amb el Chelsea de Nova York o amb el Doctor Fourquet a Madrid, quan a Catalunya la mateixa divisió entre les associacions de galeristes ha provocat l’individualisme i la lluita de cadascú pels seus beneficis personals, deixant de banda els interessos del col·lectiu. Ara en rebem les conseqüències! Reflexionem sobre aquest fet! 

A la imatge, els guanyadors dels premis GAC 2013, esdeveniment organitzat pels galeristes catalans.