"Dimensions XX": Genealogies femenines

Dimensions XX d'Eulàlia Grau Costa és un recull d’activitats en dos volums. El primer, Genealogies femenines. Art, recerca i docència, aplega les vivències artístiques, culturals i docents de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Dones artistes i mestres que tornen el seu quefer una lluita quotidiana de transformació de l’Acadèmia i de millora dels plantejaments artístics. De canvis metodològics i d’estratègia docent prenent com a base l’experiència (viscuda, però també mental, creativa). Som davant la crònica d’una edició de gènere. La denúncia i la reflexió femenines de la creació i la docència artística i, per tant, del treball des del debat públic (entre elles mateixes, les dones). Un laboratori amb accés limitat.

El pensament feminista incrustat a l’etern debat sobre igualtat i visibilitat, llibertat i reconeixement, política i recuperació de la memòria col·lectiva del fer en femení, violència de gènere i sou desigual es barregen i preparen una lectura un pèl esgrimida. Que escombra cap a casa, vaja. La confusió feminitat/feminisme fa que molts d’aquests estudis prioritzin la reclamació lila a la investigació objectiva de caràcter científic. Abans dels quatre capítols de fitxes, s’explica l’assignatura Genealogies femenines en la pràctica artística: laboratori de projectes ‘en relació’, una inclusió que bascula entre la psicologia i la història de l’art, sense saber gaire bé on encabir-la. 

En tres capítols, es distingeixen les propostes didàctiques (fitxes) que empren les docents: monogràfiques (estudien el mètode d’una artista concreta i la situen en el context històric, social, artístic i biogràfic: Mona Hatoum, Eva Lootz, etc.), de diàleg (fusionen els mètodes de més d’una artista i mostren la seva interacció i els nexes de proximitat: Nancy Holt i Mary Miss, etc.) i d’expansió (debaten la pluridisciplina, les associacions temàtiques amb vies altres d’actuació artística). Al quart, s’hi analitzen les fitxes de les identitats i es vinculen amb les accions complementàries (jornades, seminaris, tallers oberts) que han motivat la creació d’activitats didàctiques. Tots els capítols acaben amb exemples d’obra realitzada pels alumnes. 

Calia, diu el llibre, un “tractament diferenciat del llenguatge que les dones artistes aporten a l’art”, amb una sensibilitat diferent i la feminitat com a discurs. Tanmateix, si l’art (com el llenguatge) és un sistema de signes universal i progressiu, no és subjecte sinó emoció, i esdevé transcendent, aquesta parcel·lació resulta, si més no, paradoxal. El desig actiu de la lectura feminista per la diferència converteix la trama en un apilament de noms i d’informació, una suma de mètodes artístics sempre femenins, una endogàmia bastant limitada. I massa lila.