Paisatge IdentifiCAT al Fòrum Berger Balaguer de la Fundació Pinnae

El Fòrum Berger Balaguer de la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès exposa, del 23 d’agost al 6 d’octubre, “Catalunya terra ignota”, que pretén ser una crida al concepte d’identitat, i que permet que el visitant passegi entre grans artistes i grans obres que van marcar un abans i un després en el gènere paisatgístic.

Tornem a parlar de paisatge, i hi ha diverses raons per fer-ho. No només perquè cada vegada som més afins a qüestions mediambientals i tots plegats ens esforcem, en més o menys grau, a ser biològics i sostenibles; no només per parlar novament del paisatge constructiu i de com cal replantejar-se què en fem, de les peces d’un trencaclosques que vam iniciar per inèrcia, seguint una voràgine sense fonaments. Hem entès que parlar de paisatge avui és parlar d’un  fet més global, si es vol més conceptual que físic, més sentimental que visual o tàctil. És ara més que mai quan potser ens adonem del paper rellevant que pot arribar a tenir el nostre paisatge, i diem “el nostre” no d’una manera gratuïta, sinó precisament perquè el paisatge esdevé un element identificatiu que permet parlar d’identitat i de cultura, ja que esdevé impossible parlar de paisatge sense tenir present, en sentit ampli, el territori; entenent territori com una àrea definida i organitzada on un determinat grup humà actua i desenvolupa les seves activitats. 

Així doncs, parlar de paisatge avui és parlar de lloc físic però també de lloc ideal; és a dir, l’espai on les idees es troben. Així ho van veure a finals del segle XIX un conjunt de pintors francesos que van abandonar la centralitat de París per refugiar-se al poble de Barbizon, amb una clara intenció d’oposar-se al sistema vigent, no només en l’àmbit de la creació pictòrica, sinó també en l’àmbit polític i social. Es tractava aleshores d’agrupar esforços i mimetitzar-se amb el medi, la qual cosa acabaria per produir en el pintor un efecte sentimental que posteriorment es traslladaria a l’obra per arribar a tocar sentimentalment també l’espectador. Van ser aquests els pares dels posteriors ismes: el realisme, el romanticisme i fins i tot l’impressionisme. 

D’ells van beure indiscutiblement tota una generació d’artistes catalans que, tanmateix, van aportar trets diferencials a les seves obres, sobretot perquè les seves creacions s’explicaven aleshores a partir d’una situació política i social que feia reivindicar el territori com un mitjà per donar veu a allò que els era propi. Ens situem al segle XIX/XX, temps de canvis, de retrocessos i de passos endavant, a la recerca d’una identitat pròpia, d’ocupacions franceses, de guerres carlistes i alhora del desenvolupament industrial i del moviment de la Renaixença que van iniciar un segle XX també ple d’esdeveniments lligats al sentit i a la definició del que havia de ser el territori català i peninsular. 

Parlem d’una època en què el paisatge es converteix en el protagonista indiscutible, amb Joaquim Vayreda com a fundador de l’Escola d’Olot; de Modest Urgell i els seus paisatges de tradició romàntica plasmant marines, entorns crepusculars, ermites solitàries o cementiris; dels paisatges coloristes transmetent més les sensacions psíquiques que realitats físiques de Joaquim Mir; dels jardins simbolistes de Santiago Rusiñol, o dels paisatges sovint vistos com a cròniques socials de Francesc Gimeno. 

L’exposició programada en el Fòrum Berger Balaguer de Vilafranca del Penedès, del 23 d’agost al 6 d’octubre, en col·laboració amb el Museu del Modernisme Català i amb motiu de l’aniversari de l’Obra Social Caixa Penedès, pretén ser, doncs, una crida al concepte d’identitat des dels ulls dels artistes catalans del tombant de segle passat, que permet que el visitant passegi entre grans artistes i grans obres que van marcar un abans i un després no només en el gènere paisatgístic, sinó també en la manera d’entendre el territori. Tot plegat, sense oblidar un rerefons del qual l’espectador no pot quedar al marge, que no és cap altre que plantejar-li la inevitable comparació amb la visió contemporània, de quina manera es percep el paisatge català actual, en el sentit identitari i també, evidentment, artístic i creatiu. És ben cert que el nostre concepte de paisatge avui, i per extensió el dels nostres artistes, és clarament mediatitzat pel que molts anomenen els “no-llocs”; és a dir, caldria plantejar-se parlar també avui d’un paisatge a la xarxa, tant o més representatiu que el paisatge físic, potser la riquesa creativa sorgeixi de ser conscients que avui el poder del territori és més ampli, ja que som capaços de crear idees i identitat des de diferents espais ja siguin físics o virtuals.

A la imatge, "Paisatge" de Jaume Mercadé.