En temps de penúria, de destructors i de riotes, hi ha gent que treballa. A pesar de la sensació que tenim alguns, que indicaria que la mediocritat –i, encara pitjor, la falta d’esperit crític– s’està apoderant de certs territoris de la cultura, hi ha persones entossudides a mantenir el rigor en la creació i en el pensament. I una de les vies per aconseguir-ho és el ciberespai.
Em consta que a la xarxa pots trobar múltiples exemples de la voluntat d’intervenir en la cosa pública des de l’art i des de l’estètica. Jo, de moment, voldria referir-me a un projecte que acompleix aquest requisit del rigor: el web Nómade. Arte y pensamiento, que pren la idea del nomadisme com un senyal intrínsec a la vida artística moderna i, encara més, d’internet (http://www.espacionomade.com). Es tracta aparentment d’una revista virtual; la tiren endavant uns joves artistes i pensadors: la catalana Clara Laguillo, l’argentí resident a Barcelona Diego Rey i l’italià Iacopo Fiorani.
Es pot dir sense por d’errar-la que tot va incubar-se en el màster universitari Pensar l’art avui, que durant tretze edicions han tirat endavant Gerard Vilar i Jèssica Jaques i que, a partir del pròxim curs, es reconvertirà en un màster fet en col·laboració entre el departament de filosofia de la UAB i l’escola de disseny Eina. En aquests moments en què la universitat pública està afectada per les pernicioses conseqüències de la implantació del pla de Bolonya, de la crisi econòmica i de la incapacitat dels dirigents universitaris per impedir que tot això afecti abans que ningú els professors precaris i, sobretot, als alumnes, és bo d’assenyalar que hi ha propostes acadèmiques que acaben tenint una repercussió teòrica i pràctica en el món de l’art i de la cultura. Algun dia caldrà fer una valoració sobre la rendibilitat a llarg termini dels màsters en matèria humanística, però no de la seva rendibilitat econòmica, com clamen els equips de govern, sinó de la seva aportació a la formació de les noves generacions.
Deia que Nómade és, aparentment, una revista acadèmica, però és molt més que això. O, almenys, ho pretén ser, com demostren els dos números que ja estan penjats a la xarxa. El mateix subtítol del projecte és tota una declaració d’intencions: conjuminar l’art amb el pensament. Se’m dirà que això no és cap originalitat, i és cert que s’ha desplegat la convicció que l’art contemporani, almenys el contemporani, no pot entendre’s sense unes idees que el sustentin. Però no és menys cert que, de vegades, a la universitat encara hi ha un cert divorci: els departaments d’art ensenyen la història dels llenguatges amb poc substrat teòric que l’acompanyi i, viceversa, moltes vegades s’ensenya l’estètica sense els coneixements que el contacte directe amb l’obra pot propiciar.
En aquest sentit, la proposta de la revista no és solament teòrica, va acompanyada d’un joc molt interessant aplicat al ciberespai: s’hi mostren obres d’un artista sota el comissariat d’un teòric: en el primer número trobem el català Jordi Pou llegit per l’argentina Alejandra Mizrahi, o la brasilera Luciana Lyrio interpretada per Clara Laguillo; en el segon, Iacopo Fiorani analitza l’obra de Jacobo Sucari, entre d’altres.
Fet i debatut, l’art es pot mostrar i es pot pensar amb rigor des d’aquesta nova plataforma, nòmada i sedentària alhora, que és la xarxa.
A la imatge, performance "Coleta de Orvalho" de Luciana Lyrio.